L'anàlisi d'Antoni Bassas: 'La resposta, en consciència'

"Un estat crida a declarar un electe per un presumpte delicte de sedició per haver dit una frase bastant més suau que qualsevol expressió que poden sentir cada dia en una tertúlia a la ràdio o llegir a la pantalla de Twitter"

Podria semblar que la detenció de Joan Coma és un episodi més de la resposta judicial de l’estat espanyol al projecte polític de la independència de Catalunya. Podria semblar-ho perquè Coma és un regidor d’un ajuntament, i no el president Mas o la presidenta Forcadell, igualment investigats per la justícia. Podria semblar, també, que és un episodi més perquè se l’investiga no per haver organitzat una consulta en què van participar més de dos milions de persones i va portar a Catalunya centenars de periodistes de tot el món, sinó perquè en un ple municipal va dir allò de “Per fer una truita primer s'han de trencar els ous”.

I, en canvi, el cas Coma no ens sembla que sigui un episodi més; més aviat crec que exemplifica, com pocs casos fins ara, la idea que ha arribat l’hora de la veritat, l’hora de la veritat per a tots els que creuen que Catalunya ha de poder decidir el seu futur polític en un referèndum.

Cargando
No hay anuncios

Ho dic en el sentit que cal escoltar què diu Coma. La idea que “per fer una truita primer s'han de trencar els ous” ens situa al cap del carrer: Què caldrà fer quan l’Estat es negui a pactar el referèndum? Què caldrà fer quan el Parlament aprovi les lleis de desconnexió que permetrien convocar-lo i siguin impugnades per l’estat espanyol, i els polítics i funcionaris que hi hagin participat siguin inhabilitats? Si la resposta és seguir endavant com fins ara, de manera democràtica i pacífica, aleshores, com diu Coma, “si hi ha conseqüències, no te n’has de penedir”. És a dir, si després de provar durant cinc anys que l’estat espanyol s’assegui a negociar un referèndum la resposta continua sent ‘no’ i continua tapant qualsevol sortida política, la resposta és continuar endavant per evidenciar als ulls de tothom que Espanya ha d’imposar el seu projecte compartit, i això tindrà costos personals i col·lectius. Cal ser-ne conscients.

Coma, que no crida ni s’expressa amb aforismes, parla o creu que parla des del fons de la raó. Quan va ser aquí el mes passat va dir-nos: “Em sembla injust que se’m cridi per una declaració totalment democràtica no violenta”. I sobre quan arribés el dia d’avui, el dia de declarar davant el jutge per la frase de la truita i els ous, va avançar-nos: “El que tinc pensat és dir-los que el problema el tenen ells”. Coma posa l’accent en la càrrega ètica de la situació: Un estat crida a declarar un electe per un presumpte delicte de sedició per haver dit una frase bastant més suau que qualsevol expressió que poden sentir cada dia en una tertúlia a la ràdio o llegir a la pantalla de Twitter. No té cap sentit. Fins i tot podríem dir que representa la debilitat argumental d’un estat que ha de refugiar-se en la superioritat de la la llei. És una represàlia política. És profundament injust. Però és, i revertir-ho amb les urnes és molt complicat. L’Estat i l’opinió publicada dominant a Espanya i en part a Catalunya actuen de mur davant l’impossible. Si la resposta fos la desobediència, tindria un preu i tothom hauria de preguntar-se fins on estaria disposat a pagar-lo. Aquest missatge de Coma fa la diferència amb altres casos que hem vist fins ara. La fase de carregar-se raons està més que acabada.

Cargando
No hay anuncios

Ningú no sap com acabarà aquesta història, ni els que asseguren que la tardor de l’any que ve hi haurà referèndum, ni els que afirmen que res no canviarà. I, per tant, té perfecta lògica política i humana que qui cregui que ara no és moment d’abandonar la tasca continuï treballant-hi senzillament perquè és de justícia fer-ho. Però que entengui que ja no viurà entre aquell entusiasme de la revolució dels somriures, sinó que serà el moment de la resposta en consciència.