L’anàlisi d’Antoni Bassas: ‘Que no ens vulguin enganyar: una manifestació no és sedició’

Segueix l'última hora de la sentència del Tribunal Suprem al Procés amb totes les reaccions

La condemna per sedició dels líders del Procés no és, en cap cas, una suavització de la sentència. Que no ens vulguin enganyar: l’acusació és gravíssima, i la condemna i les penes, també. És veritat que la fiscalia demanava rebel·lió, però és tan evident que no hi va haver un alçament violent que rebel·lió era inaplicable i, sobretot, inexplicable a nivell internacional. I el tribunal presidit per Marchena ha triat sedició.

Sedició és greu, gravíssim. És un alçament públic i tumultuari per impedir l’aplicació de les lleis o el compliment de resolucions administratives o judicials. Que la concentració davant el departament d’Economia a la rambla Catalunya de Barcelona sigui sedició és exagerat: allò va ser una gran manifestació que no va impedir l’escorcoll de la seu d’Economia. Per no parlar de la trampa que es veu de tres hores lluny, parada per la Guàrdia Civil, de deixar cotxes oberts amb armes a la porta del lloc de l’escorcoll. I l’1 d’Octubre, igual. Una cosa és l’alçament tumultuari i l’altra la resistència passiva, sobretot davant la desproporcionada violència policial.

En aquest sentit, vull recordar que més d'un centenar de catedràtics i professors de dret de les universitats espanyoles van signar ara fa un any un text rebutjant l'acusació per rebel·lió i sedició. Criticaven la lectura de violència que s'estava fent dels fets. Descartaven que el delicte de sedició fos aplicable "a menys que s'interpreti que només cal incitar el dret a manifestació, l'exercici d'un dret fonamental" perquè es llegeixi com un "alçament tumultuari". El manifest posava en entredit que la Fiscalia utilitzés el dret a mobilitzar-se com a base per justificar que els acusats es van plantejar l'ús de la violència: "El perill resideix en incitar a les mobilitzacions, això converteix en un delicte l'exercici de drets fonamentals". I acabaven dient: "Pel que fa al delicte de sedició, convé recordar que s'hi està recorrent sistemàticament per reprimir i silenciar moviments ciutadans que practiquen, de manera pacífica, el dret a manifestació, reunió i concentració". O sigui, quan dèiem que de la sentència en pot sortir un retallada en drets i llibertats (ho va dir aquí, en aquest plató, Marina Roig, l’advocada de Jordi Cuixart), ens estàvem referint a això: serà sedició, a partir d’ara, protestar contra l’execució d’un desnonament, per exemple?

Precisament perquè el delicte de sedició pot acabar retallant llibertats fonamentals, en molts països no el tenen en el seu ordenament jurídic. I per això, aquest matí, a quarts de vuit, el president espanyol en funcions Pedro Sánchez ha fet una piulada que el delata:

L’estat espanyol no les té totes: sap que s’imposa a Catalunya per la força i que Europa li pot comprar el relat, senzillament perquè és un estat, i dels grans, de la Unió Europea. Però si Espanya fos una democràcia consolidada hauria resposta com el Canadà i el Regne Unit, que van pactar referèndums. Si Espanya fos una democràcia plena no hauria impedit una sortida plenament democràtica a les demandes de Catalunya. I, per descomptat, no hauria atacat unes urnes amb policies ni hauria empresonat líders polítics i socials. El tuit de Sánchez i el vídeo que l’acompanya és pura propaganda.

L’altre dia em van explicar una conversa entre dos advocats del Procés. Un li va dir a l’altre: “Tots dos creiem en el dret, però jo no crec en la justícia”. Això és el que tenim aquest matí.

Avui, al demanar, com cada dia, la llibertat pels presos polítics, els processats i els exiliats, penso també en les seves famílies. Costarà que de la injustícia en surti un bon dia.