L’anàlisi d’Antoni Bassas: "Recordant Diana Garrigosa i Pasqual Maragall"

Avui voldria dir un parell de mots arran de la mort sobtada de Diana Garrigosa, a causa d’un infart. Tenia 76 anys i era presidenta de la Fundació Maragall de lluita contra l’Alzheimer, economista de formació i independent de caràcter. Garrigosa no va voler ser primera dama, tal com escriu avui l’Antoni Batista en un obituari. No, Diana Garrigosa no va voler ser mai “la senyora de”, ni consta que jugués cap paper polític en la carrera de Pasqual Maragall. Més aviat se sap que va patir per la trajectòria del seu marit, primer per inesperada (Maragall va arribar a l’alcaldia de Barcelona quan van nomenar Narcís Serra ministre de Defensa) i després per cruel. Soc testimoni de com la va mortificar l’evidència que alguns dels mateixos socialistes que havien anat a buscar Pasqual Maragall perquè s’enfrontés a Pujol i Mas a les eleccions eren els que després no el van ajudar a governar i més aviat, al final, se’l van treure de sobre. Garrigosa va causar baixa de militant del PSC quan se'n va atipar. El cas de la parella Maragall i Garrigosa és ben curiós: probablement tots dos, per caràcter, haurien volgut una vida normal i, en canvi, es van trobar que van haver d’actuar molts anys sota els focus.

Recordo clarament el dia que Maragall va plegar d’alcalde, tip de pressions, i se’n va anar a viure a Roma amb la dona. Feien cara de felicitat.

La carrera política de Maragall és impressionant: alcalde de Barcelona durant quinze anys, durant el període dels Jocs Olímpics, i president de la Generalitat quan es va aprovar l’Estatut del 2006. Vista així, com una nota enciclopèdica, la vida de Maragall sembla un camí d’èxits. Però la política és un medi hostil, que s’exerceix en competència interna i externa, i això no va fer feliç el president ni Diana Garrigosa. Només va faltar el cop de l’Alzheimer del seu marit, que la va obligar, paradoxes de la vida, a haver-se de tornar a posar sota els focus i, a més, aquest cop tota sola, just al moment en què per edat ja devia estar pensant que li tocava una vida més tranquil·la. Ara un infart se l’ha endut prematurament.

Quan va fer 25 anys dels Jocs Olímpics de Barcelona, l’ARA va preparar un interactiu amb 25 entrevistes, entre les quals una amb Diana Garrigosa.

Ens va rebre a casa seva, entre la Travessera de Gràcia i la Via Augusta, en una saleta plena de llibres i de fotografies del seu marit, els seus fills i els nets, mentre ens explicava la logística de familiars i amics que entraven a la roda setmanal d’acompanyar el president Maragall a fer un tomb, a escoltar música o a anar al cinema. I allà va desgranar alguns records dels Jocs. Alguns records venien barrejats amb factures pendents, com quan li vaig donar un iPad per tornar a veure el discurs de l’alcalde Maragall durant la cerimònia d’inauguració dels Jocs, en què el seu marit només va esmentar quatre noms propis: Companys, Serra, Abad i Samaranch. "Bé, Pujol no hi podia sortir perquè no va ajudar mai. Va posar bastons a les rodes constantment. El Pasqual el tractava com a president, però no tenia res a agrair-li. Tampoc va ajudar Felipe González, li va fer un parell de trampes importants al Pasqual".

Serveixi aquesta anàlisi d’avui per lamentar el caïnisme amb què massa sovint ens relacionem amb els altres. De com som capaços de convertir la vida, que és lluita, en una lluita despietada, gratuïta. No fa gaire vaig escriure que quan penso en aquells anys i en aquelles batalles amb l'entorn dels polítics i amb ells mateixos, sento la necessitat d’introduir tant de respecte i cortesia com sigui possible en les nostres relacions personals i en la vida pública.

El nostre condol a la família Maragall-Garrigosa.

Llibertat per als presos polítics, per als processats, per als exiliats. I que tinguem un bon dia.