L'anàlisi d'Antoni Bassas: 'Vagues, presos, exiliats i el ponts de Felip VI: entrenant la paciència'

La Gran Via i el passeig de Gràcia de Barcelona estan en silenci. Un silenci rar, un silenci greu, com passa quan ets en un gran espai públic normalment sorollós i ara tot de cop callat. Falta vida i el missatge del silenci és el de la temible calma tensa. És un silenci greu, també, perquè la protesta ha parat bona part de la vida de la ciutat, sobretot del comerç, i impedeix l’ús normal de vies bàsiques per a la circulació. De fet, és tota la ciutat, o sigui, els seus habitants i visitants, la que viu en silenci, en diàleg interior, l’espectacle d’una situació en què tots tenim la impressió que tot s’aguanta per un fil, pel fil de la nostra responsabilitat individual per no agreujar la situació amb comportaments inadequats, preguntant-nos on comencen els drets i els deures de cadascú i si no hi ha una categoria, la del ciutadà de peu, que es passa l’any fent esforços per entendre les raons de tothom i amb paciència els inconvenients causats per tota mena de protestes.

El que està passant aquests dies confirma que Barcelona, que aquests país, no ha tingut un minut de descans des del 17 d’agost de l’any passat. Als atemptats, a les concentracions del setembre, a l’1 i el 3 d’Octubre, i a tot el que va venir a continuació, s’hi afegeix l’especulació urbanística que està expulsant de la ciutat llogaters de tota la vida, amb una remor de fons de debats demagògics sobre la neutralitat de l’espai públic, visites lamentables com la de Rivera a la tanca de Ceuta i Melilla com un aprenent de Trump, en competència amb el sobreactuat Casado, tots dos deixebles de les lliçons de qui va ser ideològic de Donald Trump, Steve Bannon, que explicava sense sentir vergonya que el que porta la gent a les urnes és la ràbia i la por. No esperem gaire cosa més d’aquesta dreta nacionalista espanyola: ràbia i por.

Hi ha moltes coses que ens fan ràbia i ens fan por, que ens semblen injustes. I espera’t, perquè a la tornada de les vacances, a la tardor, començarà el judici dels presos polítics, o -lamento haver de proposar el canvi de preposició- començarà el judici contra els presos polítics, judici que augmentarà el ressentiment i la convicció que estem davant d’una injustícia d’estat. Passat l’agost, caldrà una paciència gandhiana per suportar l’abús de la justícia i les provocacions obscenes dels que la justifiquen, i intel·ligència per canalitzar-la políticament. Parlant de paciència, el president del Parlament balear, Baltasar Picornell, va dir ahir que el rei Felip VI està disposat a parlar amb les parts en conflicte. Si això és exactament així, a bona hora. Haver-ho pensat el 3 d’octubre i, en comptes de cridar “A por ellos!”, haver fet d’àrbitre de debò.

Llibertat per a tots els empresonats, per als processats, per als exiliats.