L’anàlisi d’Antoni Bassas: 'Tancats a casa però a la intempèrie (Casasses)'

Hola, com estan?

Els poetes tenen el do de parlar a tothom però d’una manera que sembla que estiguin parlant de tu. Aquesta nit, el poeta Enric Casasses, a qui recentment li va ser concedit el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, ha penjat aquest tuit manuscrit:

“Des que estem tancats a casa s’ha aguditzat la sensació d’estar a la intempèrie”. Quina paradoxa: tancats a casa però a la intempèrie.

Després, com sempre en la poesia, el lector ha de fer l’esforç d’omplir de sentit els versos. Aquí va el meu exercici sobre la frase de Casasses.

No estem del tot a la intempèrie sanitària. El sistema sanitari estar salvant moltes vides. I quan dic el sistema vull dir el compromís dels professionals però també l'estructura que paguem amb els impostos. Ara, és un sistema tensionat, amb salaris baixos, que va curt de personal, que veu com se li emporten graduats d’infermeria i llicenciats de medicina a l’estranger.

I a partir d’aquí comencen les intempèries:

hem vist un virus microscòpic enriure-se’n dels satèl·lits espia, les tanques frontereres, els míssils de creuer i tombar el rei de la creació quan ja parlava de viure 120 anys.

Parlant de reis, hem vist que el rei d’Espanya ja no es pot tapar amb la corona i continua rodejat per la corrupció.

Hem vist un govern espanyol que ha reaccionat tard, que ha comprat material defectuós i que ha recentralitzat i militaritzat la resposta.

Hem vist uns militars fent el pinxo pel carrer amb l’himne a tot drap.

Hem vist un govern espanyol incapaç de posar diners a la butxaca de la gent que no cobra perquè l’Estat té un deute enorme.

Hem vist una justícia espanyola que continua en mode venjança contra els presos polítics, fins al punt d'amenaçar amb una persecució penal els funcionaris que els podien deixar passar el confinament a casa.

Hem vist una Unió Europea que no té ni fabrica mascaretes dividir-se altra vegada entre el nord i el sud.

Hem vist un govern català que no ha controlat prou bé l’epidèmia a les residències de gent gran.

I hem vist de nou els límits de l’autonomia: Catalunya no pot decidir per ella mateixa com protegeix els seus ciutadans, no pot dictar el seu propi confinament.

Hem vist una societat que aparca els avis i ara li sap greu.

Aquestes son les intempèries d’avui. I les d’avui anuncien les que poden venir demà.

El gust per la recentralització espanyola, l’intent de convertir el diàleg amb Catalunya en un problema menor, la temptació d’aplacar un possible esclat social amb policia i repressió.

El control social i tecnològic sobre la nostra vida, a tot el món. Si ens retallen el vestit de drets i llibertats, quedarem més a la intempèrie.

El debat de per a què serveixen la llibertat i la democràcia si un model autoritari com el xinès pot donar una resposta més ràpida.

I la intempèrie moral de la societat, aquella de què parlava un altre poeta, Joan Margarit: quines lliçons haurem après, de forma que exigirem amb el vot, als polítics, un govern més responsable; amb la compra, al mercat, un consum més responsable; i amb el nostre comportament, a nosaltres, un societat més responsable.

Un reconeixement per als que lluiten a primera línia, un record per als que pateixen i per als presos polítics. I que tinguem un bon dia.