L’anàlisi d’Antoni Bassas: ‘¿Són seriosos els senyals de Sánchez per negociar els pressupostos?’

Suposo que estan al corrent dels pressupostos de Pedro Sánchez i el seu ‘ofertot’ a Catalunya: un 52% més que l’any passat. Esclar, vist així, més d’un de vostès es deu estar preguntant si cal donar suport a aquests números. Espero no confondre’ls si els dic que, probablement, la pregunta no és aquesta. I ara m’explico.

¿Raons per dir que sí? Un 52% més que l’any passat vol dir 900 milions d’euros més. D’aquests 900 milions, 650 serien per a Rodalies. O arguments més polítics: ¿i si cau Sánchez i ve el tripartit nacionalista espanyol de dreta i extrema dreta? O de què serveixen els vots de l’independentisme català al Congrés. La seqüència dels sobiranistes al Congrés de fer caure Rajoy, investir Sánchez, com continua?

També hi ha raons per dir que no. Entre les raons estrictament tècniques cal recordar que això de la pluja de milions és més vell que l’anar a peu. Acabo de parlar amb un expert en Rodalies. Em deia: dels 650 milions, uns 250 són per pagar el dèficit que genera el servei: com que amb el preu del bitllet no es cobreixen costos, l’Estat hi ha de posar diners. Cada any hi ha de posar uns 250 milions, en números rodons. Per tant, 650 menys 250, en queden 400. Què es podria fer amb aquests 400? Una bona empenta al tren de l’aeroport del Prat i una altra empenta al desdoblament de la R3, la tristament cèlebre línia de Vic, en què aquest any ja es faran obres. Però escriure molts milions en un pressupost d’infraestructures no vol dir que les obres s’acabin fent: cal tenir a punt el projecte, les expropiacions, les licitacions… O sigui que, a l’hora de la veritat, aquests 400 milions estèticament criden l’atenció però no són una pluja de milions. De fet, amb la mitjana de compliment de pressupostos dels últims 17 anys, al final s’invertirien a Rodalies uns 300 milions.

Això per no parlar del fet que la inversió que ofereix Sánchez no compleix la llei, no compleix l’Estatut, que diu que Catalunya ha d’estar set anys seguits rebent l’equivalent al seu PIB, que ara és un 19,2%. L’estat ofereix el 16,8%. I, caram, si et poden apujar la inversió un 52% en un any vol dir que estava més aviat baixa.

En aquesta situació, què faran els independentistes? Doncs repetir allò que ja els vam avançar aquí la setmana passada: l’única manera que negociïn els pressupostos és que el govern espanyol accepti crear una comissió bilateral sobre una solució política per a Catalunya, amb un testimoni independent sobre la marxa de les converses i el grau de compliment dels acords. O sigui que així que Sánchez creï la taula, ells es posaran a negociar pressupostos.

Però ¿per què els deia que la pregunta no era què fem, els aprovem, sí o no? Persones molt informades dels passos del Govern creuen que Sánchez no vol que els independentistes li aprovin els pressupostos. La directora de l’ARA, Esther Vera, s’ho pregunta a la seva columna d’avui titulada “I si no volgués pressupostos?” Diu “Si no els hi voten, sempre podrà dir que no s’ha doblegat al sobiranisme. I continuar governant, perquè aquest cap de setmana, a Barcelona, Sánchez va dir que es quedarà a la Moncloa fins al 2020”.

O sigui, per a Sánchez, que els independentistes li aprovin aquests comptes dels 900 milions en part seria un problema. Només cal veure la portada de l’’Abc’ d’avui “El golpismo tiene premio”, com si fos un anunci de la loteria, amb focs artificials de festa sortint de Catalunya per la suposada pluja de milions. És exactament el que em va dir l’altre dia un important actor polític català: “Si l’objectiu ha de ser frenar l’extrema dreta que viu de Catalunya, com va concloure Susana Díaz, ¿de debò que aprovant-li els pressupostos a Sánchez els independentistes estan ajudant el PSOE a guanyar les eleccions?” “Ell no vol que nosaltres li aprovem els pressupostos, perquè s’estavellaria a Espanya. Per això els seus senyals per negociar no són seriosos”.

Per això els deia que intentar donar una resposta a la pregunta de si cal o no cal donar suport als pressupostos pot ser un excés de bona fe per part de nosaltres, la gent. Això per no parlar del fet que hi ha presos polítics, que hi ha exiliats i que el gran gest de l’Estat és que els presos, quan els portin de la presó al Tribunal Suprem, no els veurem emmanillats. Au, vinga.

Llibertat per a tots els empresonats, per als processats, per als exiliats.