L’anàlisi d’Antoni Bassas: "O temps de política o temps d’un altre desengany"

Aquesta tarda, a les cinc, el consell nacional d’Esquerra votarà, amb tota seguretat, a favor de l’acord PSOE-ERC, que permetrà la investidura de Pedro Sánchez i la formació d’un govern a Espanya.

Això anirà ràpid: demà passat, dissabte, i diumenge se celebrarà al Congrés el debat per a la primera votació de la investidura (serà a l’hora de la Cavalcada de Reis, més o menys), sortirà que no, i dimarts dia 7 hi haurà la segona votació, en què Esquerra ja s’abstindrà i Sánchez serà investit, i divendres de la setmana que ve, de demà en vuit, ja se celebrarà el primer consell de ministres del nou govern, amb Sánchez de president i Iglesias de vicepresident.

En termes espanyols aquest serà un govern literalment històric: el primer govern de coalició des de la tornada oficial de la democràcia. I, a més, d’una coalició d’esquerres. Hi haurà comunistes al govern (amb el que això vulgui dir avui en dia), i entre això i el pacte amb Esquerra, la triple dreta nacionalista espanyola, PP, Ciutadans i Vox, estan anunciant la fi d’Espanya. Recordin això que els dic: tot el que vam sentir dir al PP en època dels tripartits, a començaments de segle, serà un joc de nens al costat de les bestieses que ja s’han començat a dir.

Perquè l’acord parla d’un taula de diàleg, en la qual s’han d’asseure els dos governs, és a dir, els presidents Sánchez i Torra, i això no ho han negociat Torra ni Junts per Catalunya. I, a més, l’acord preveu una consulta als catalans sobre els acords a què es pogués arribar en aquesta taula. I quins acords podrien ser? Si avui ho preguntes al PSOE, et dirà que un referèndum d’autodeterminació no. Si ho preguntes al PSC, et dirà que una reforma de l’Estatut. I Junts per Catalunya només vol sentir parlar de referèndum d’independència…

És evident que el protagonisme que Esquerra ha decidit assumir com a conseqüència del fet que va ser la guanyadora de les eleccions a Catalunya donarà, de retruc, un cop a la unitat independentista, i per això avui s’han reunit Torra i Aragonès, perquè Junts i Esquerra governen en coalició i l’escenari és nou.

Per a Esquerra, l’acord amb el PSOE és congruent amb l’estratègia republicana d’eixamplar la base independentista a la Catalunya metropolitana (perquè seran percebuts com una opció de govern social capaç de pactar amb l’esquerra i el centreesquerra espanyols) i és valent fins a la ratlla de la temeritat, perquè deunidó facilitar la investidura d’un polític tan poc fiable com Pedro Sánchez, tenint com té Esquerra el president del partit a la presó (Junqueras) i la secretària general a l’exili (Rovira). Què en traurà Esquerra de l’acord, més enllà de la influència a Espanya, de ser el pal de paller de l’espai d’esquerres a Catalunya (perquè el PSC i els comuns hauran d’anar en compte amb les crítiques a Esquerra i, de retruc, al govern de la Generalitat, perquè Esquerra aguanta Sánchez)? Ja ho veurem.

I per a la idea de la independència? En això torna el debat sobre si és millor enfrontar-se a un govern repressiu com el que el PSOE hauria format amb Ciutadans amb l’abstenció del PP, perquè la tensió amb Madrid enforteix l’independentisme, o si el "com pitjor, millor" no és veritat i és millor fer política, després d’haver-se passat anys reclamant fer política.

És evident que és inevitable preguntar-se quina política es pot fer, en relació a Catalunya, amb el PSOE de la restauració monàrquica i del 155, sobretot tenint en compte el que li deia Junqueras, en aquest mateix plató, a Mònica Terribas, el novembre del 2012: “Nosaltres estem convençuts que parlar amb l’estat espanyol no té sentit, i que si vol parlar ens enganyarà, perquè ho ha fet sempre”.

Si els partits independentistes no van units en estratègia –no hi han anat gairebé mai–, és normal que ara Esquerra provi de jugar les seves cartes. Els riscos són clars.

Llibertat per als presos polítics, per als processats, per als exiliats.