L'anàlisi d'Antoni Bassas: George Steiner es preguntava com pot algú cantar Schubert al vespre i torturar algú al matí

Aquesta nit ha mort l’escriptor i humanista George Steiner i és al seu pensament a qui voldria dedicar l’anàlisi d’avui.

Steiner va néixer a París el 1929 (tenia 90 anys) i era fill de jueus austríacs. Va ensenyar literatura comparada a les millors universitats europees i americanes. I al voltant de la llengües i de la seva dramàtica experiència com a jueu ha estat un dels grans pensadors d’Europa i sobre Europa del segle XX. Era un gran melòman, que ja de gran s’exercitava cada dia a traduir en les seves quatre llengües: anglès, francès, alemany i italià. Els últims anys es confessava pessimista davant un mon entregat als diners i davant el fracàs d’Europa. I malgrat això, era un home captivat pel misteri del somriure: “Si em fa definir l’ésser humà, li diré que és un animal que pot somriure. És el màxim que puc acostar-me a una definició. El riure és molt més fàcil d’entendre. I pot ser gairebé mecànic, però no passa el mateix amb el somriure”.

Steiner té una breu conferència, titulada Una idea d’Europa, que encara la reediten i que els recomano, en la qual diu que Europa són els cafès i Estats Units, filla d’Anglaterra i Irlanda, són els pubs. I que mentre un nen americà veu que els carrers es coneixen pels números (quarta avinguda, cinquena avinguda…), els nens europeus veuen noms: carrer Mozart, carrer Beethoven... Noms que li transmeten que Europa és una idea acabada i que mai no podrà posar el seu nom en aquella placa.

El 2015, com els deia, Carles Capdevila el va anar a entrevistar, i els recomanem que recuperin el text d’aquella conversa.

Li deia: “Intento aprendre, perquè l’aprenentatge és l’oxigen de la supervivència”. I va citar l’escriptor Samuel Beckett, que li va dir: “Ens equivoquem, ho tornem a intentar, i ens equivoquem millor”.

Steiner li va dir: “Gaudeixo aprenent de memòria. Les escoles han abandonat l’art de la memòria i això m’omple de por i de ràbia, perquè el que aprens de memòria no t’ho pot prendre ningú. És segur. Recordi que la gran poesia sota els règims de Stalin i Hitler va perdurar perquè s’aprenia de memòria. Un sistema educatiu que abandona la memòria per a mi és pecat, és diabòlic”.

I va afegir: “Si em pregunta quina és la qüestió que ha dominat la meva vida, li diré que ha sigut aquesta: com pot algú cantar Schubert al vespre i torturar algú al matí? Per què la joia filosòfica, estètica i moral ha participat, i no ha previngut, el sadisme i la inhumanitat? I no en tinc la resposta. Què fa això possible?” I posava un exemple en el qual qualsevol de nosaltres es pot reconèixer: “He estat a la universitat tota la tarda, llegint El rei Lear, i a la nit arribo a casa, encara impregnat de les paraules de Shakespeare i dels plors de Cordèlia. I sento algú plorar al carrer, i no ho sento. No baixo a ajudar. No sentim els plors al carrer, sentim els plors de Cordèlia. En aquest sentit, la meva vida ha sigut un fracàs.

L’any 2007 van tenir l’oportunitat d’entrevistar-lo. I em va dir: “El català és una gran llengua. Tota llengua és una porta a la vida. No hi ha llengües petites. I quan permetem que mori una llengua, tanquem una d’aquestes portes. Això vol dir que els nostres somnis seran més petits”.

Llibertat per als presos polítics, per als processats, per als exiliats. I que tinguem un bon dia.