L’anàlisi d’Antoni Bassas: ‘El drama de Ferran López i les mimoses del president’

El Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) ha acceptat a tràmit la querella de la Fiscalia contra el president Quim Torra per desobeir “deliberadament, conscientment i de manera reiterada” les resolucions de la Junta Electoral Central (JEC), al mantenir els llaços grocs als edificis que són titularitat del Govern.

La resolució encara no és ferma i es pot recórrer, i conclou que Torra “hauria pogut cometre un delicte” de desobediència. En el pitjor dels casos per Torra, el president podria quedar inhabilitat. El seu advocat, Gonzalo Boye, creu que no hi ha cas. Ja ho veurem, perquè a Torra li tenen ganes i ell està disposat a tot.

Ja vam dir aquí que l’estira i arronsa dels llaços no va acabar de sortir bé al president, bàsicament perquè la societat catalana, sobretot la seva banda independentista, ja no necessita més emocions. Veure cada dia els nou presos al judici del Suprem, anant i venint de la presó, posant al límit les seves forces, sense veure el sol en tota la setmana, menjant i dormint malament, ja és prou emoció. Ara venen tres eleccions en dos mesos, i al sobiranisme li cal omplir les urnes de vots, no l’ànim de greuges.

Així doncs, per què Torra es va resistir a treure els llaços i la pancarta del balcó? És que vol ser un màrtir? Dilluns vaig tenir ocasió de preguntar-li en el curs d’un acte públic al Poliorama. la seva resposta va ser que no, que no calen més màrtirs, però que feia temps que no dormia tan tranquil amb la seva consciència com el dia que va resistir-se a treure la pancarta, o sigui que, interpretant psicològicament el president, no és que desitgi entrar a la presó o ser inhabilitat, però sí que creu que és la seva obligació denunciar la repressió de drets que practica l’estat espanyol sempre que pugui, li costi el que li costi. Al seu entorn, Torra no està en majoria. Alguns dels seus col·laboradors li deien que no tibés més la corda i fins i tot li van proposar tot d’idees per continuar protestant de manera legal i elegant, com ara no treure la pancarta, perquè no fos dit, però cobrir-la amb mimoses de plàstic, de color groc, que penjarien per sobre de la roba i taparien el missatge demanant la llibertat dels presos polítics. Torra va dubtar, semblava que ho faria, però al final només va cedir quan va entendre que els Mossos estaven a punt d’arribar a Palau per retirar la pancarta.

Avui, un altre home és protagonista del dia, Ferran López. Un altre home amb el seu propi drama personal i col·lectiu. Drama personal, perquè López era el número dos de Trapero i home de la seva màxima confiança i sintonia. Quan el major va ser cessat i el 155 va confirmar López com a cap dels Mossos, bona part de la cúpula policial catalana va respirar alleugerida perquè el consideraven un home del cos, que coneixia la personalitat profunda de l’uniforme blau, de la generació de quan els Mossos eren poca cosa més que un símbol. I drama col·lectiu perquè fer de cap dels Mossos a les ordres del ministre espanyol de l’Interior a causa del 155, amb el el major Trapero, l’heroi Trapero, cessat, va ser molt ingrat. López va passar moltes hores reunit amb jutges i fiscals per salvar la posició dels Mossos com a primera policia del país, amb funcions de policia judicial. Part del sobiranisme no li va perdonar. López ha viscut tots aquests mesos, fins a ser substituït, amb profunda amargura personal que en alguns moments se li ha fet insuportable. Avui declara al Suprem.

Llibertat per als presos polítics, per als processats, per als exiliats.