L’anàlisi d’Antoni Bassas: ‘Cantàbria s’estima més quedar-se sense tren, i Borrell prefereix criticar Bèlgica’

Hi ha frases que retraten la cultura política d’un país. Com aquesta del president de Cantàbria, Miguel Ángel Revilla: “Cantabria prefiere quedarse sin tren a que España se rompa”. Ho va dir diumenge, en un dinar de Nadal amb militants del seu partit, el Partit Regionalista de Cantàbria. Però més que explicar-ho, serà millor que ho llegeixin. Revilla: “Que en els acords amb ERC no es vulneri ni un punt de la legalitat i de la Constitució. Perquè fins i tot si hi ha adjudicació del tren, si no es dona l’altra circumstància, Cantàbria prefereix quedar-se sense tren que no pas que Espanya es trenqui”.

A les eleccions de l’abril, el PRC va ser l’únic partit que va donar suport a la investidura de Pedro Sánchez, però només tenien un diputat a Madrid i amb això Sánchez feia curt. Al novembre en va tornar a treure un i, per tornar a donar suport a Sánchez, Revilla va posar una condició: si en 15 dies no surten a licitació al BOE els tres trams de tren de Palència a Alar del Rey, el PRC no investirà Sánchez. Però, atenció, encara hi havia una cosa més important que la inversió ferroviària: que els eventuals acords entre el PSOE i Esquerra es facin dins la Constitució, perquè "Cantabria prefiere quedarse sin tren a que España se rompa". Naturalment, la declaració de Revilla no és més que un brindis a l’afició, perquè sap perfectament que un pacte polític es pot explicar de mil maneres. Pacti el que pacti Sánchez, la dreta i la ultradreta espanyoles diran que els socialistes s’han venut Espanya als independentistes, i els socialistes i Podemos diran que és diàleg, ell també ho dirà, i passa que t’he vist.

La frase de Revilla, un polític que connecta amb la gent i a qui li encanta la tele, té ressons de Berlanga i de La escopeta nacional, i retrata la necessitat de posar la pàtria per davant del benestar. Francament, més li valdria a Revilla demanar una pàtria més equilibrada. Unida, però equilibrada. Per exemple: Cantàbria perd població de manera ininterrompuda des de l’any 2012. O sigui que Espanya es buida, però sobretot, res de pactes amb els independentistes catalans.

Un altre frase que retrata la cultura política espanyola és la del no menys inefable Josep Borrell. Quan era ministre d’Exteriors es passava el dia parlant de Catalunya. Ara que és cap de la diplomàcia europea... també, també parla de Catalunya. Concretament, el cap de la diplomàcia europea carrega contra un país europeu, Bèlgica, perquè ha ajornat l’euroordre de detenció de Puigdemont fins al 3 de febrer.

Puigdemont i els altres exiliats són una ferida per l’orgull patri. De tant guanyar vots malparlant de Catalunya, de tant posar la situació política catalana en mans de policies, espies i jutges, Espanya ha desaprès a parlar amb Catalunya. Si fins i tot Sánchez ha de trucar a 16 presidents autonòmics per justificar davant de tothom que truca a Torra. És curiós, hem passat de l’”escolta, Espanya” al “parla, Espanya”. Pedagogia del diàleg. Com ens hem de veure.

Llibertat per als presos polítics, per als processats, per als exiliats. I que tinguem un bon dia.