L'anàlisi d'Antoni Bassas: "Bosses de mà, jaquetes polítiques i estats d'ànim"

Hola, com estan?

Avui estem explicant que al Parlament Europeu comença a tramitar-se el suplicatori dels eurodiputats Puigdemont, Ponsatí i Comín. Abans de res, és important recordar que la decisió no es prendrà avui, al contrari, que trigarà quatre mesos, aproximadament, i que, per tant, anirem a les eleccions del febrer sense que s’hagi resolt si el president i els consellers perden la immunitat i poden ser jutjats a Espanya.

Això farà molt tombs, perquè, encara que la majoria de suplicatoris es concedeixen, l’equip legal dels eurodiputats té molts arguments legals al seu abast i pot arribar a portar el cas al Tribunal de Justícia de la Unió Europea.

Els 1.000 dies de presó dels presos polítics i la sort dels exiliats continua marcant la vida del país, però és evident que ja no som a la mateixa plana del llibre que a la tardor del 2017, i que el covid-19 ho ha capgirat tot i que fins i tot el votant independentista mira amb disgust, pel cap baix, l’actuació del govern que pren mesures comprensibles però impopulars, que la vessa com amb els autònoms la setmana passada i està format per dos partits capaços d’oferir imatges com la de Rufián l’altre dia al Congrés referint-se a les bosses de mà o a les jaquetes de Laura Borràs. Els partits tenen enquestes, interessos, estils, maneres de fer personals, no ho dubto, però sembla que no tinguin en compte l’estat d'ànim ciutadà en què cauen els seus missatges. Com si fóssim nosaltres els que ens haguéssim d’adaptar el seu estat d’ànim i no al revés. Com si una bona part de la societat catalana no hagués fet plegada un camí molt important que no depenia dels partits, i ara no importés. I mirin com estem: “El rebrot de coronavirus provoca una segona onada de pobresa”. O “Augmenta la pressió policia als desallotjaments. Els Mossos asseguren que els dispositius es fan “per ordre dels jutges”.

En aquest sentit, que divendres el major Trapero tornés a la la cúpula dels Mossos és un senyal d’estabilitat i de fortalesa de les institucions catalanes, en un moment en què no n’anem sobrats.

I, finalment, abans d’acabar aquesta anàlisi d’avui, vull que sàpiguen una notícia de font directa:

Avui anuncio en roda de premsa que m’integro al projecte de Víctor Font a la presidència del Barça. A efectes pràctics això vol dir que continuaré fent aquesta anàlisi cada dia, i que escriuré el meu petit bitllet de la pàgina 2 del diari, però que deixaré altres responsabilitats. De manera que ens veurem aquí cada dia.

M’agradaria remarcar que aquest és un projecte personal meu, no del diari, i és important separar el precandidat a la presidència del Barça Victor Font de l’accionista de l’ARA Víctor Font. De fet, sempre ha sigut així, aquesta separació: jo vaig portar en Víctor al diari l'estiu del 2010, quan buscàvem capital per arrencar, però mai, mai, aquest diari, els seus periodistes, les seves dues direccions, han afavorit els interessos d’un dels propietaris, perquè això estava en l’acord fundacional de l’ARA i sempre s’ha respectat. I si fins ara sempre s’ha respectat, a partir d’ara amb més motiu.

Pel que fa a mi, el Barça travessa tota la meva vida. Miro enrere i sempre ha ocupat un espai en la meva vida. M’agradaria contribuir a una campanya serena i que el Barça oferís a la societat catalana i al món una imatge adulta. I això és el que els volia dir.

El nostre reconeixement per als que treballen a primera línia, un record per als que pateixen, per als presos polítics, per als exiliats, i que tinguem un bon dia. I fins demà.