L’anàlisi d’Antoni Bassas: ‘Ara que Valls ho ha deixat amb Rivera’

"L’antiindependentisme i l’autonomisme creuen haver identificat en Valls l’home que necessiten per entrar amb força al Parlament. Valls porta la política a la sang, encara que té un punt destructiu que el fa tan perillós per als adversaris com per als aliats"

18/06/2019
3 min

A Ada Colau li va faltar temps ahir per penjar el llaç groc a la façana de l’Ajuntament de Barcelona, en una barreja de solidaritat política i personal (de la qual no tinc motius per dubtar-ne) i, també, d’un oportunisme polític innegable perquè, ara que ja l’han escollit alcaldessa i no perilla el suport del PSC ni els vots de Valls, necessita en canvi fer gestos per compensar les profundes contradiccions en què ha incorregut.

Unes contradiccions que tenen ona expansiva. Perquè, a l’altra banda, a la de Valls, el seu suport a Colau li ha costat el trencament amb Ciutadans, que és avui notícia de portada a tot arreu. Això també és una contradicció interna (de Ciutadans), perquè encara que Valls va obtenir un mal resultat a les urnes, ha aconseguit als despatxos un objectiu que Ciutadans compartia: que Barcelona no tingués un alcalde independentista. I ara que ho ha aconseguit, Ciutadans hi trenca.

Rivera i Valls són dos galls en un mateix galliner: Rivera pacta amb la ultradreta i Valls va a la manifestació del ’trifachito’ a la plaza Colón de Madrid, però després critica Rivera pels pactes amb Vox, i a partir d’aquí Rivera no participa en cap acte de campanya de Valls. Rivera té un problema greu: està profundament tocat. El seu mentor, Francesc de Carreras, el va descriure la setmana passada a ‘El País’ com un adolescent capritxós perquè no vol pactar amb Pedro Sánchez i, en canvi, pacta amb el PP i Vox. Rivera vol ignorar que Ciutadans va ser pensat com un partit frontissa, com un partit liberal a Anglaterra o Alemanya. Com un partit que no guanya les eleccions però decanta el govern amb els seus vots. La idea era que calia que aquest paper l’assumís algú d’obediència espanyola i no pas Convergència o el Partit Nacionalista Basc. Però per a Rivera això és poc, ell vol tota la joguina, vol ser president del govern i, en comptes de partit frontissa, ha fet un partit frontista. Vol ser el nou PP, substituir-lo, un objectiu en què ha fracassat fins i tot ara que el PP està ensorrat en mínims històrics. Per això sempre exhibeix aquest posat crispat.

El cas és que Valls s’ha fet un lloc en la política catalana, i que Ciutadans hi hagi trencat relacions és una bona notícia per a ell. Ja té les mans definitivament lliures per tirar endavant el projecte que impulsaran els mateixos poders econòmics que l’han ajudat a Barcelona. Crec que l’antiindependentisme i l’autonomisme creuen haver identificat en Valls l’home que necessiten per entrar amb força al Parlament, perquè el PP està desfet a Catalunya, Ciutadans en quadre i Unió va desaparèixer al primer intent. Valls és el mascle alfa que esperaven. I a Valls ja li va bé, esclar. Porta la política a la sang, encara que té un punt destructiu que el fa tan perillós per als adversaris com per als aliats.

Quan l’independentisme decideixi si ha de respondre a la sentència del Procés convocant eleccions, que tingui present que Valls pot ser al Parlament per mirar de bastir un acord que, com a l’Ajuntament de Barcelona, aparti els independentistes del Govern. Dit en altres paraules, si Valls hagués tingut a les mans un resultat com el d’Arrimadas el 21-D, ves a saber quin Govern tindríem ara.

Però, què és avui l’independentisme? Qui parla per ell? La dignitat la posen els presos i exiliats. ¿Però qui dibuixa una estratègia, o sigui una velocitat, uns pactes? El vot independentista és una realitat sòlida que la repressió debilita i alimenta alhora. Acostumat a la consigna, a les entitats civils, al carrer i a les urnes, li costa la política de pactes, de despatxos i de l’avorrit però imprescindible sentit d’estat. Avança, com ahir a la Cambra de Comerç de Barcelona, però es perd en mirades desconfiades a l’adversari.

Llibertat per als presos polítics, per als processats, per als exiliats.

stats