L'anàlisi d'Antoni Bassas: 'Medalla de plata. No en digueu país petit'

Aquest matí ens hem llevat amb la notícia que la catalana Queralt Castellet ha guanyat la medalla de plata en surf de neu als Jocs Olímpics d’Hivern de Pequín. És la primera medalla olímpica catalana en uns Jocs d’Hivern.

Castellet és de Sabadell. Aquesta matinada, la seva mare ha explicat a TV3 que quan la Queralt era una adolescent ja tenia la dèria de la neu i que li deia que se’n volia anar a viure a Puigcerdà i que volia llogar un pis a la Cerdanya per poder entrenar-se. Castellet és un de tants exemples de determinació personal: se’n va anar a entrenar-se als Estats Units i ha aconseguit una medalla contra els obstacles del seu entorn. Així doncs, estem parlant més aviat d’un triomf personal que del resultat d’un esforç col·lectiu. 

Però per què els en parlo? Perquè crec que sense un mínim d’autoestima no hi ha país que pugui viure amb un mínim de confort psicològic i cohesió social. Evidentment, per a l’autoestima d’un país, molt abans que una medalla olímpica hi ha la qualitat del seu sistema sanitari públic, l’educació, l’atenció a la gent gran, la consistència de la seva economia. Però la condició humana necessita l’escalfor de la literatura, de les arts plàstiques, de la música, del disseny, del joc, de l’esport. I en la societat de les classificacions en què vivim, quan una esportista guanya una medalla olímpica és com si tot el país pugés per un moment al podi.

En aquest sentit, ara fa cent anys que els esportistes catalans van començar a participar en Jocs Olímpics. En aquests cent anys, esportistes catalans han aconseguit (amb la de Castellet) 204 medalles olímpiques, comptant una medalla per cada esportista que competís en un esport d’equip que va pujar al podi, de les quals 28 d’or. I si parlem de medicina, de literatura, de pintura, d’escultura, d'arquitectura, de música, de disseny, d’urbanisme, tenim medallistes als podis internacionals. En molts camps no som un país petit, fins i tot en sentit literal. En termes europees, per extensió i per població, som un país mitjà. Per més que el nostre estimat Lluís Llach cantés allò d'“el meu país és tan petit”, no ho som, i crec que és bo que ens ho diguem nosaltres mateixos, perquè el nostre entorn polític i mediàtic ens presenta en el millor dels casos com un subsistema tributari d’un sistema més gran, el normal, quan no ens presenta com una anomalia.

Catalunya fa un bon paper en tantes i tantes classificacions convencionals, tot i no tenir l'avantatge de disposar d’un estat propi.

Per cert, parlant de classificacions, la revista britànica The Economist ha publicat l'índex anual de qualitat democràtica per països, i Espanya aquest 2021 ha caigut de “democràcia plena” a “democràcia defectuosa”. 

Els analistes d’aquesta classificació fan baixar l’estat espanyol a la segona divisió dels estats democràtics perquè ha perdut punts en l’apartat “independència judicial”, ja que no hi ha manera de renovar el Consell General del Poder Judicial. En blau fort les democràcies “plenes”, en blau clar les “defectuoses”. Anys enrere, la justícia espanyola ja va ser la causa de pèrdua de valor de la democràcia a la llista de The Economist arran de la manera com va tractar el conflicte polític a Catalunya. No és una medalla de plata, precisament. Felicitats a Queralt Castellet.

Un record per als exiliats i per als represaliats. I que tinguem un bon dia.