L'anàlisi d'Antoni Bassas: “I últimament fins i tot hi ha espanyols”

La realitat és tossuda i, per molt que no la vulguem mirar, sempre ens acaba esclatant a la cara. Parlo de la mort de la família (pare, mare i fills de tres anys i de quatre mesos) a causa d’un incendi als baixos on vivien a la plaça Tetuan de Barcelona.

I la realitat tossuda que ens obliga a mirar és la pobresa en què viuen milers de persones a Catalunya. Algunes viuen atrapades en el conegut cercle viciós: no tenen papers perquè no troben feina i no troben feina perquè no tenen papers. 

Avui La Vanguardia informa que la família morta en l’incendi va pagar 700 euros per viure al local ocupat. Això va ser el setembre de l’any passat. El pare es dedicava a recollir ferralla, amb la qual es treia uns 50 euros diaris.

A les últimes hores ha transcendit que els serveis socials de l'Ajuntament de Barcelona que atenien la família van fer fins a 88 intervencions per ajudar-los. 88. Els van buscar escola per al nen de tres anys (i l'hi van trobar, l’escola concertada Santa Anna), els van facilitar pediatre i menjar. És un alleujament saber que hi ha uns serveis socials que s'ocupen d'aquests casos; es diu SISFA, servei d’integració social de famílies amb menors. Diuen que de nens que viu en aquestes condicions a Barcelona n'hi ha 209.

I aquí és on el clam als poders públics es fa fort: si van visitar la família 88 vegades, si sabem que hi ha més de 200 nens en aquestes condicions, és a dir, si tenim detectat el problema, per què no el solucionem? I tot són límits legals: als nens no se’ls pot portar a un centre de menors de la Generalitat perquè estan sent cuidats pels seus pares. Als pares no se’ls pot fer fora del local perquè la llei és molt lenta amb les desocupacions i perquè la solució, segons van dir a l'Ajuntament, hauria sigut molt pitjor, els haurien allotjat en una pensió temporalment, i viure en uns baixos a la família ja li anava bé, per fer entrar i sortir el carret de la ferralla. Moltes d'aquestes persones, que han arribat a Europa en pastera o amagades en una furgoneta, no tenen papers ni expectatives que els contractin prou temps per arribar a tenir papers. Per tenir un lloguer social cal tenir papers i haver estat desallotjat d’un habitatge. Però, esclar, bé que han de menjar, dormir, escalfar-se, com tothom. O sigui que d’acord, la solució no és fàcil, però ens hem quedat bloquejats en “no és competència meva”. 

De situacions d’aquestes n’hi ha a cabassos a l'àrea metropolitana de Barcelona. Mirin el reportatge que presentem avui: una desena de famílies sobreviuen en botigues del Guinardó, a Barcelona. Hem parlat amb un home que va forçar el pany d’un comerç tancat i s’hi va instal·lar amb una colla de sis, entre els quals la seva dona embarassada i dos menors que van a l’escola del barri.

I aquesta situació anirà a més, perquè la pobresa va en augment. Estem asseguts sobre un barril de pólvora social. Ell ens ho ha dit a la seva manera. Diu que cada dia li costa més omplir el carro de la ferralla que ven a la plaça de les Glòries. “Cada cop és pitjor perquè hi ha molta gent remenant pels contenidors, i últimament fins i tot hi ha espanyols”, explica amb la intenció de subratllar com està de “malament” la situació. 

Sabem el que passa i el que passarà. Tard o d’hora acabarà la moratòria dels desnonaments de persones sense recursos. Si no actuem, tindrem més morts i un esclat social.

Un record per als exiliats i per als represaliats. I que tinguem un bon dia.