L'anàlisi d'Antoni Bassas: 'La policia i l'ús de les armes de foc'

Afortunadament, a la societat catalana l’ús de les armes de foc no acostuma a ser notícia, i per això, quan ho és, s’encenen llums d’alarma social.

Dissabte al vespre jo travessava la Gran Via de Barcelona quan vaig veure passar tot de cotxes dels Mossos i de la Guàrdia Urbana, amb els llums encesos i les sirenes a tot drap, a tota velocitat, amb aquell frenesí que ja veus que en deu haver passat una de grossa. Després vam saber que el que havia passat és que la Guàrdia Urbana havia disparat contra un sensesostre perquè portava un ganivet i, segons la versió policial, anava a agredir els agents. L’home, de 43 anys, és a l'hospital en estat crític, i es tem per la seva vida. Avui quatre redactors del diari firmen aquesta crònica sobre el tema.

Els veïns estan indignats amb el tiroteig al sensellar: “Era inofensiu”, diuen. Es veu que feia quatre mesos que dormia en un banc de la zona, es passava el dia dret al costat d’una perruqueria i no consumia alcohol. Expliquen que fins i tot a la vora hi havia una llar d’infants i mai hi va haver cap problema. A Arrels també el coneixien i asseguren que és l'última persona de qui haurien dit que podria desencadenar una crisi com aquesta.

No sabem exactament què va passar (¿algú el va provocar o s'hi va discutir i per això estava alterat?), però el resultat és una persona entre la vida i la mort, i això és horrible. Sembla desproporcionat que entre la porra i la pistola no hi hagi cap altra arma dissuasòria entremig. Al mateix temps, l’alerta policial contra el terrorisme segur que manté els agents en un estat de percepció del perill especial. Entre els uns i els altres, el tret a la panxa al sensesostre de Barcelona sembla avui un drama evitable.

També tenim la crònica del judici pels atemptats de Barcelona i Cambrils. Ahir va declarar el mosso que va abatre quatre terroristes.

La mossa que va ser atropellada pel cotxe dels terroristes explica que a terra, amb el cap sagnant, no veu el seu company de patrulla però ho té clar: "Jo veig clarament que ha estat un atemptat en tota regla. Trec l'arma de foc i començo a disparar. Allà no hi havia ningú més. Es podia sentir un silenci aterrador".

El seu company va declarar: “Del vehicle en comencen a sortir persones amb armilles que semblaven bombes. Un d'ells ve cap a mi amb una destral a la mà cridant «Al·lahu-àkbar!». Vaig tenir temps de preparar-me i disparar fins a abatre'l. Portava un subfusell. Veig tres persones més corrents cap a la meva posició amb la intenció d'atacar-me. Em desplaço corrents perquè no tenia munició al subfusell i me'l poso al coll. Tenia l'arma reglamentària. Corrien cap a mi amb alguna cosa a les mans. Quan els tenia al damunt només vaig tenir temps d'obrir foc i abatre'ls".

¿Es poden imaginar l'angoixa de qui veu la mort pròxima i s’ha de defensar disparant a matar contra els seus agressors?

Pel que fa al cinquè terrorista que anava a l'Audi A3 i que no va ser abatut d'entrada, va apunyalar vianants al passeig Marítim fins que es va creuar amb un cotxe de paisà dels Mossos. Diu un dels mossos que hi anava: “Vam sortir del vehicle. Li cridem «Policia! Quiet! A terra!». Fa el gest de venir cap a nosaltres. Amb l'arma reglamentària disparem contra ell i cau. Es torna a aixecar i torno a disparar. Riu i em diu amb la mirada: «Et mataré». Torno a disparar i cau a terra".

La mossa ha patit lesions físiques, estrès posttraumàtic i se li ha atorgat la incapacitat total, i continua en tractament psicològic i psiquiàtric. Ha sigut reconeguda com a víctima del terrorisme i indemnitzada, però no per les seqüeles psíquiques. El seu company de patrulla també està malament –"Amb episodis de depressió en què em tanco i m'intento aïllar", explica–, però no ha sigut reconegut com a víctima ni ha rebut cap indemnització. "Estic de baixa i no m'he pogut reincorporar", diu. De fet, està pendent d'una proposta d'incapacitat total: "El pitjor és el sentiment de culpa per com afecta la meva família".

Sembla increïble que hagin de passar així aquest trauma. Fer servir una arma de foc és sempre un últim recurs i sovint de greus conseqüències insospitades. Per tant, calen les polítiques econòmiques i socials que ens permetin tenir-ne però no haver-les de fer servir gaire –i menys sistemàticament–, la preparació adequada per fer-les servir i l’atenció dels que en són víctimes, tant dels ferits com dels que disparen.

El nostre reconeixement per als que treballen a primera línia, un record per als que pateixen, per als presos polítics, per als exiliats, i que tinguem un bon dia.