L'anàlisi d'Antoni Bassas: 'L'Estat que sap executar'

Les raons per les quals més de dos milions de catalans han expressat els últims temps, als carrers i a les urnes, el seu desig que Catalunya esdevingui independent han trobat aquesta setmana una nova raó, si és que la necessitaven. Em refereixo al Tribunal de Comptes, que ha refusat els avals del govern de la Generalitat als 34 alts càrrecs de l’administració catalana. 

Aquests avals van ser donats per bons pel Consell de Garanties Estatutàries de la Generalitat; el Parlament de Catalunya els va donar per bons amb els vots no només d'Esquerra, Junts i la CUP, sinó també del PSC i dels comuns. L'Advocacia de l’Estat (a les ordres del govern espanyol) va dir que no s’hi volia pronunciar. La Moncloa no els va portar al Tribunal Constitucional. Però el Tribunal no els ha admès. Cal insistir-hi: es diu Tribunal, però no ho és; no hi ha ni un jutge, és un òrgan administratiu. 

Un òrgan, en paraules del professor Mas-Colell, que és exponent de ”l’aznarisme enquistat”. Dels 34 de la llista, n’hi ha 7 que han d’avalar entre 3,8 milions i 2,2 milions: Albert Royo, Francesc Homs, Artur Mas, Andreu Mas-Colell, Carles Puigdemont, Oriol Junqueras i Raül Romeva. Han d’avalar per l’acció exterior de la Generalitat, per haver fet acció exterior (competència estatutària), coses tan perilloses com conferències a universitats estrangeres sobre processos d’independència a la Unió Europea. O per haver contestat una pregunta d’un periodista sobre el Procés en un acte sobre promoció econòmica de Catalunya. Tot és al·lucinant. Per exemple: Andreu Mas-Colell. Li reclamen vora tres milions d’euros. Mas-Colell va deixar de ser conseller el gener del 2016. Pel 9-N (2014) no va anar a judici. És evident que ara li reclamen diners perquè va existir l’1 d’octubre del 2017. O sigui que un fet del 2017 agreuja la seva responsabilitat en un fet del 2014 en el qual la justícia no li va trobar res. Ell ja no hi era, el 2017, però després del que va passar l’octubre del 2017 troben que és molt greu el que va fer fins al gener del 2016.

Ara el Tribunal ha requerit l’embargament. Tot són corredisses per trobar diners, i diguem de passada que és lamentable que La Caixa o el Banc Sabadell s’hagin arronsat en una qüestió que, si se solucionés, eliminaria un element més de tensió política que, després, tant lamenten.

Això no s’acaba aquí: el tribunal ha de resoldre el recurs que han presentat (i els recursos depenen d'una oficina amb majoria “progressista”) i han d’anar a judici. Ara, el calvari no els hi treu ningú.

Això és aquella revenja i venjança de l’Estat que deia Pedro Sánchez que volia evitar quan va concedir els indults, perquè la revenja i la venjança eren contràries als valors constitucionals. Doncs ja ho veuen. Això és escarmentar tothom, perquè s’ho pensi dues vegades abans de treballar en acció exterior de la Generalitat. És la derrota de la política, de la democràcia a mans de la força bruta de l’Estat, que d’executar en sap massa.

Un record per als exiliats i per als represaliats. I que tinguem un bon dia.