L'anàlisi d'Antoni Bassas: 'Les cares i les creus del diàleg'

Comença una setmana important, la setmana de la taula de diàleg. Important no pels fruits que pugui donar, almenys al final de la reunió (que sobre els fruits, el realisme és compartit a les dues bandes de la taula), sinó pels equilibris que hauran de fer les dues delegacions, sobretot l’espanyola, perquè per un cantó voldran donar importància a la trobada i alhora la voldran revestir amb tanta normalitat com sigui possible. I la banda catalana també hi voldrà mantenir una distància per no quedar com uns passerells, sobretot després del trencament unilateral de l’acord d'ampliació del Prat per part del govern espanyol. I tot això passa quan encara estem parlant de la manifestació de la Diada de dissabte.

És curiós constatar que tot i que hi va anar molta menys gent que altres anys, va ser un èxit. I va ser un èxit per raons òbvies: omplir Pau Claris, Via Laietana i passeig de Colom després de tanta desunió, de tanta repressió, de la pandèmia, amb tantes emergències alhora, explica que l'independentisme no es resigna a esperar. Això sí, si la gent hagués tingut la impressió que una nova demostració multitudinària hauria enfortit la posició de la banda catalana de la taula de diàleg, no n’hi hauria hagut prou amb el passeig de Gràcia. Els manifestants i els que altres anys s’havien manifestat i aquesta vegada no van baixar a Barcelona, no se senten en vigílies de res transcendent. Dissabte es palpava l’evidència que Sánchez no es molesta ni a fer veure que la taula li interessa, i s’expressava el recel per les agendes pròpies dels tres grans partits independentistes. ¿Però què vols, si els partits van presentar-se a les eleccions demanant superar el 52% dels vots, i van trigar tres mesos a tancar un acord de govern en temps de descompte? I això deixa molta agror, sobretot en Esquerra Republicana, que s’ha endut unes quantes xiulades als carrers aquests dies, xiulades a Oriol Junqueras, que ahir a RAC1 la presidenta Carme Forcadell va lamentar. Haver estat a la presó no fa estar exempt de crítiques, però haver estat a la presó hauria d’ajudar a pensar als crítics sobre com es pot reclamar unitat i escometre a algú que ha pagat i paga encara un preu tan alt. I amb tot, la Diada li va sortir bé a Esquerra, en el sentit que quan es reuneixi la taula, la delegació catalana podrà ensenyar la foto que evidencia que el problema és ben viu i fa sortir la gent al carrer. 

I sobre la taula de diàleg, fonts coneixedores dels detalls diuen que la reunió tindrà lloc, previsiblement, al Palau de la Generalitat, en un dia que estava a punt de concretar-se aquest matí. I amb l'assistència de Pedro Sánchez. Al Govern no entendrien que el president espanyol no vingués, i diuen que no tenen cap informació definitiva. I l’ordre del dia encara no està concretat, hi estan treballant els dos governs. O sigui que s’han vist preparatius més emocionants, però com que per part espanyola la tàctica ho dirigeix tot i la part catalana són, de fet, dues parts, Esquerra i Junts, i les dues estan escaldades, o Sánchez anuncia que ve a Barcelona o la taula s’enfonsarà sota el pes de l’escepticisme, que ja és molt gran.

La Moncloa es fa la interessant amb comptagotes, dominant els temps del relat. Ahir el govern espanyol va explicar que a la delegació espanyola hi seran la vicepresidenta segona, Yolanda Díaz, i el ministre d'Universitats, Manuel Castells, per la banda de Podem. I pel cantó socialista, el ministre de la Presidència, Félix Bolaños; la ministra de Política Territorial, Isabel Rodríguez, i els ministres del PSC, el de Cultura, Miquel Iceta, i la de Transports, Raquel Sánchez. Ho va explicar el mateix Bolaños en una entrevista a Eldiario.es en què, malgrat tot, no va aclarir si vindrà Pedro Sánchez. Fixin-se que el govern espanyol ha volgut que es noti la presència catalana, amb catalans a banda i banda de la taula, per intentar fer triomfar la idea que la taula és un diàleg que ajudi al retrobament entre catalans, i que, de fet, no hi ha una banda catalana i una d’espanyola.

I així, enmig de tots aquests equilibris, comença la setmana.

Un record per als exiliats i per als represaliats. I que tinguem un bon dia.