L’anàlisi d’Antoni Bassas: ’Casado i la pesta del nacionalisme’

A la convenció del PP que s’ha celebrat aquest cap de setmana, Vargas Llosa va referir-se al nacionalisme com una de les pitjors pestes de la humanitat. Ho va dir des del mateix escenari amb pantalla gegant on va estar onejant una enorme bandera espanyola.

És un clàssic: embolicar-se amb la bandera d’Espanya mentre acuses els altres de nacionalistes i t’afirmes com a no nacionalista o com a patriota, un miracle que és possible perquè com que tens un estat propi el teu nacionalisme és invisible, és banal, és normal.

En això no hi ha divisions. Ho fan a Vox, esclar, que posats a amagar etiquetes també eviten definir-se d’extrema dreta.

Definir-se com a no nacionalista i acusar de nacionalistes els altres és la gran especialitat de Ciutadans, que van decidir dir-se Ciutadans per no dir-se Espanyols però sempre tenen la bandera fàcil, com va mostrar la líder del partit durant un debat al Parlament de Catalunya.

Fins i tot el líder socialista, Pedro Sánchez, quan encara no era president del govern, va fer servir una gran pantalla de fons en un míting per projectar-hi una suggestiva rojigualda ondulant.

Fins a arribar a aquest cap de setmana, amb Pablo Casado oficiant de reconstructor del PP amb el mateix recurs escenogràfic al darrere.

Casado té urgència per recuperar el to i les paraules: el PP va perdre el govern i venen eleccions. Per això s’enfila i s’enfila i acaba pronunciant la paraula que fa de descàrrega elèctrica. ‘155’:

Ara d’això de Casado en diuen “desacomplexament”. Volen dir que parla com Vox i no sent vergonya. És normal, perquè és com parlava Aznar. No, no és desacomplexament. Més aviat és tot el contrari. És el complex de no ser prou d’extrema dreta, com Vox. De no ser prou joves, com Rivera i Ciutadans. Complex de menys espanyol o menys anticatalà, que per a ells és el mateix, de no ser prou clar assenyalant qui és amic i què és l’enemic, de no faltar prou el respecte als que no són com ell. De no reconèixer l’altre si no és per dir-li enemic, o traïdor. I així, amb somriure de dentifrici i corbates cares d’Íbex-35, Casado s’acosta a Vox i a Ciutadans, torna a Aznar i condemna Rajoy.

Tornar Aznar, el primer per a qui es va inventar allò de “desacomplexament”, l’home que diu als espanyols que no han de tenir complexos per haver-se sentit franquistes durant 40 anys de dictadura, ni per haver mentit durant la Guerra de l’Iraq, ni per la corrupció que ha portat a la presó tres ministres seus –Rato, Matas i Zaplana– i el tresorer del seu partit, Bárcenas. No importa que Aznar arribés a preferir en públic Albert Rivera abans que Rajoy. La notícia d’aquest cap de setmana és que Aznar torna a ser del PP, i ha abandonat Ciutadans.

El PP ha fet doctrina oficial de l’ocupació política de Catalunya, prova màxima del complex dels que et diuen que el nacionalista ets tu mentre ells necessiten una bandera panoràmica.

Llibertat per a tots els empresonats, per als processats, per als exiliats.