L'anàlisi d'Antoni Bassas: "11-S: '¿les teves conviccions depenen de tu o de si els partits ho fan millor o pitjor?'

A mesura que s’acosta la Diada és freqüent sentir gent que diu que no anirà a la manifestació o que hi anirà a manifestar-se contra el Govern. De fons hi ha un retret a la classe política: ens ho vam creure, hi vam deixar la pell, alguns de nosaltres s’hi van jugar molt i ara, en canvi, els partits van a la seva, mentre l'ANC i Òmnium viuen en una mena de latència gens vibrant. Una mica, “què se n’ha fet d’aquelles flors”.

Per explicar-los com ho veig, faré servir una notícia d’ahir: el president Aragonès va ser ahir a París, convidat per la patronal francesa a debatre sobre independències a Europa. Val a dir que quan a Palau van rebre la invitació van quedar tan sobtats que van comprovar dues vegades que fos certa. El cas és que el president va comparèixer al costat de l’ex primer ministre francès Cazeneuve i del president de Còrsega, Simeoni. Aragonès va dir que l'independentisme català no es planteja una ruptura amb la Unió Europea. 

Però en la crònica de la nostra corresponsal a París, Laia Forès, hi ha un passatge que ho explica tot, quan l’ex primer ministre retreu al president de Còrsega que vulgui un estatut d’autonomia que reconegui el poble cors i la seva llengua, i es veu que li va deixar anar: “Només hi ha un poble i és el poble francès”.

El problema és aquest: qui és el poble, de quin poble emana la sobirania nacional. Encara em ressona Felipe González advertint amb alarma els espanyols que els independentistes catalans volen que hi hagi un nou “demos”, un poble sobirà nou. I aquí és on vaig a la Diada d’aquest any. 

L’embat de l’1 d’Octubre no va acabar amb el reconeixement internacional de Catalunya, sinó amb exilis, presons i desfeta del projecte. Però aquell projecte va ser possible perquè a Catalunya, més de dos milions de persones van interioritzar primer i es van comportar després, sobiranament, com un poble diferenciat que tenia perfecte dret a decidir el seu futur de forma democràtica. I per arribar a aquest convenciment primer i aquesta acció després, cal el més difícil, que és creure-s’ho, creure’s lliure, independent, sobirà, que un forma part d’un poble diferenciat. 

A algú li pot semblar poca cosa, però li demano que ho torni a pensar un moment: després de segles de dominació política per part de l’estat espanyol, de desaparició de les institucions i de persecució de persones, de la llengua i la cultura, més de dos milions de persones actuen com a objectes independents. És la derrota més gran d’un estat uniformitzador, és el que més els va alarmar, que ens atrevíssim a pensar i tocar l’intocable. I, per tant, va ser la victòria més gran de la llibertat. 

¿El que hagi passat després, en aquests cinc anys, acaba amb aquesta independència de criteri polític? És a dir, ¿és en funció del que facin els partits la raó per la qual ens definim com a subjectes amb dret a decidir el nostre futur polític? ¿És en funció del que facin els partits que ens sentim més o menys part d’un poble? Aquesta (d’on soc i què vull) és una qüestió que està per sobre dels partits i les seves contingències. Això és entregar als partits la iniciativa. “Si ho fan malament, em quedo a casa i em desinflo”. Les conviccions, aquelles més personals, no poden dependre dels altres. 

“Només hi ha un sol poble”, deia l’ex primer ministre francès, el mateix argument que feien servir a Espanya. Haver arribat a pensar que no, i que això ho decidirem nosaltres, és una convicció que ha d’estar per sobre dels partits, i l’Onze de Setembre és el dia per manifestar que no hem perdut la independència de criteri.