L'anàlisi d'Antoni Bassas: 'Jocs als Pirineus: Espanya s'arronsa, la justícia andorrana, no'

Avui a l’ARA expliquem que aquesta setmana mateix, de forma imminent, el Comitè Olímpic Espanyol pot renunciar a presentar la candidatura dels Pirineus per als Jocs d’Hivern del 2030.

I la raó ja se la poden imaginar: el president de l'Aragó s’ha posat en contra fins i tot dels acords que van tancar els seus propis tècnics, ha arribat a demanar la dimissió del president del Comitè Olímpic Espanyol i la imatge que la candidatura dels Pirineus està donant davant el Comitè Olímpic Internacional cada dia que passa és pitjor. En aquestes condicions, val més que Espanya hagi decidit deixar-ho córrer.

La història d’aquesta candidatura és la d’un cas com un cabàs. 

L'Aragó volia els Jocs, però sempre que ho havia provat en solitari era derrotada. 

El Comitè Olímpic internacional volia els Pirineus, perquè no s’hi han fet mai, però, sobretot, volia Barcelona al món.

El govern espanyol volia Catalunya, com una manera de mostrar al món que aquella regió d’Espanya que el 2017 va voler independitzar-se ara compartia un mateix projecte olímpic. I això, al COI, ja li anava bé. Saben que l’olimpisme es presenta com una força per la pau i, per tant, aparèixer com unificador allà on hi havia discòrdia els interessava. 

I resulta que, al final, els problemes els ha posat l'Aragó, perquè el seu president, Javier Lambán, té eleccions l’any que ve i no hi ha propaganda millor que defensar la teva comunitat davant la voracitat dels catalans.

I com reacciona Madrid? En comptes d’engegar Lambán i que els Jocs es facin a Catalunya, decideix que millor deixar-ho córrer. Primer, per no posar en evidència un president dels seus, socialista. Però, sobretot, perquè una cosa és vendre la imatge d’unitat de Catalunya amb Espanya i una altra és tornar a donar-li uns Jocs Olímpics a Catalunya, com el 1992. Hi ha coses que l’opinió pública espanyola no pot acceptar, i el govern espanyol pensa que ja es va desgastar prou firmant els indults, només li faltarien uns Jocs Olímpics a Catalunya un altre cop. O sigui, Catalunya és Espanya però a la carta, només quan convé. Si els Jocs han de ser a Catalunya, millor que no els fem.

Però, i Catalunya... què volia? El Govern, tant Junts com Esquerra, els volia, els Jocs. Les plataformes d’oposició ja s’havien manifestat en contra. La gent de les comarques dels Jocs no ho sabem, perquè s’hi havia programat una consulta que ara ja no es farà, perquè és probable que hi haguessin estat a favor i tenia sentit: els Jocs porten inversions i, ben aprofitats, poden donar negoci ara i al futur, per més que la societat catalana ja no ho visqui amb l’entusiasme del 92, que haver de fer uns Jocs per avançar sona a antic i el canvi climàtic sigui prou evident.

Tot plegat és un disbarat. En el terreny polític, una operació espanyola amb col·laboració internacional pensada per unir ha acabat dividint i per la part espanyola, per l’Aragó, després que els dos grans partits independentistes s’hi posessin bé. I sobre el terreny mateix: ¿la gent del Pirineu es quedarà ara sense inversions? O sigui, es tornarà a demostrar que perquè l’Estat posi diners cal organitzar un gran esdeveniment, com fa 30 anys.

I com que l’actualitat fa curiosos companys de viatge, avui llegim una notícia que ve dels Pirineus. Una jutge andorrana imputa Rajoy, Fernández Díaz, el secretari d’estat d’Interior i el director de la Policia de l’època per presumptes pressions a la Banca Privada d’Andorra quan buscaven demostrar que els Pujol, però també Mas o Junqueras, hi tenien diners. La imputació deriva d’una querella presentada per l’entitat Drets i l’Institut de Drets Humans d’Andorra.

La denúncia sosté que el govern espanyol va extorsionar els responsables de BPA amenaçant-los amb tancar-los la seva filial espanyola –Banco Madrid– si no els facilitaven la informació. Segons aquesta versió, el govern de Rajoy va enviar informació falsa sobre BPA a l’oficina de control de delictes financers dels Estats Units, mentre “intimidava” el govern andorrà i els seus ministres durant una visita oficial al Principat el gener del 2015.

Finalment, el Banc d’Espanya va acabar intervenint i tancant Banco Madrid el març del 2015 per “blanqueig de capitals”, tot i que les acusacions encara no s’han demostrat. 

Andorra se sent un estat molt petit entre Espanya i França i que en depèn tant, sobretot d’Espanya, que no aixeca mai la veu. Per això és notícia que una jutge andorrana imputi un expresident espanyol. No sabem com acabarà, però d’això se’n diu exercir la sobirania.