L'anàlisi d'Antoni Bassas: 'Amb un 9,8% d'inflació, què hem de fer?'

Aquest matí hem sabut oficialment que som un 9,8% més pobres. Ahir van donar la dada de la inflació, que per dues dècimes no va trencar la barrera psicològica dels dos dígits.

La guerra d’Ucraïna ha disparat la inflació. Disparat vol dir que en un mes, aquest mes de març, els preus han pujat quatre vegades més ràpidament que fins abans de la guerra. Els preus del gas, dels combustibles, de la llum, de les matèries primeres ja s’han traslladat al preu final dels diferents productes.

Perquè vegin on som, miren aquesta gràfica: aquest és la variació dels preus a Espanya des de fa 60 anys. Aquesta agulla que s’enfila tant és la del 1977, quan la inflació va arribar a estar per sobre del 26%. Després els estats s’han dedicat a controlar la inflació, fins al punt que els últims quinze anys hem tingut alguns anys negatius. Ara, a la dreta del tot, l’agulla torna a enfilar-se fins a aquest 9,8%, que representa un encariment de preus que no vèiem des del 1985.

El fenomen és general. A Alemanya estan al 7,3%, que no es veia des de feia 40 anys. I a Alemanya la inflació se la prenen molt seriosament perquè encara tenen el trauma històric de la hiperinflació d’ara fa cent anys, just després de la Primera Guerra Mundial, en què el diner va arribar a valer tan poc que era més barat empaperar una habitació amb bitllets de banc que comprar el paper pintat a la botiga.

Ahir ens ho van dir oficialment, doncs, que els preus havien pujat fins a gairebé un 10%, però això ja ho sabíem. Tothom sap el que costa omplir el dipòsit de benzina del cotxe, o comprar uns tomàquets per sucar o un kilo de mongetes. I hi ha casos més dramàtics.

Avui, a TV3, han passat una informació de Calldetenes, a Osona, a tocar de Vic. Els ramaders estan sacrificant les vaques lleteres que produeixen menys per l'augment de costos. 

Perquè no els surt a compte a causa dels preus als quals han de pagar el pinso, la palla, l’alfals, però també, esclar, la llum o el gasoil. Total, que estan enviant a l'escorxador vuit o deu vaques al mes. Un pagès, Jordi Erra, ha dit: “Tenim 62 anys de mitjana; o ens doneu suport o demà passareu gana".

El moment és dur per a la butxaca, perillós per la guerra, i font d'inestabilitat social, que vol dir també font d’inestabilitat política. I de debò, no m’explico com els partits, els governs i l’oposició, a Catalunya i a Espanya -perquè qui té la clau més gran dels diners dels nostres impostos és Espanya-, no estan arribant a grans pactes per aguantar el present i decidir el futur fins on es pugui. Ho dic, i escoltin-t'ho, sisplau, en la línia del que ahir va expressar al Congrés el portaveu del PNB, Aitor Esteban: "Estem posant moltes tiretes i pal·liatius i està bé, i és necessari, però hem de començar a pensar en l'endemà, en les inversions, en els fons i en alguna cosa estructural. I sincerament, admeto que en el dia a dia, té raó, hi ha hagut moltes circumstàncies sobrevingudes, li ha tocat una legislatura mogudeta. Però no podem continuar tirant de la màquina de fer diners o dels crèdits; s'haurà de replantejar alguna cosa i una frenada en sec no serà acceptable". 

No podem continuar tirant de la màquina de fer diners, com diu Aitor Esteban. Si l'economia està en guerra, la política ja no es pot fer com cada dia. Si la gent ho passa malament, no és acceptable fer la política de cada dia. Pensin que tenim les pensions lligades a la inflació, i es poden imaginar els milers de milions d’euros que significaria apujar les pensions al mateix nivell que puja la inflació. És el moment dels grans acords per veure com aguantem i, si és possible, ens en sortim.

Que tinguem un bon dia.