L'anàlisi d'Antoni Bassas: 'Anar a votar en aquestes eleccions'

És incomprensible que el TSJC no decideixi d’una vegada si les eleccions al Parlament se celebraran el 14 de febrer o més endavant. De totes les incerteses que estem suportant, aquesta és la més gratuïta. Què més necessiten els jutges per decidir? Com més tardin, més preparatius hi haurà en marxa i més diners públics s’hauran gastat que caldrà llençar si les ajornen. Mentrestant, ja hi ha ciutadans que han rebut la notificació per formar part d’una mesa electoral, i n’hi ha que són persones de risc, com l'Amèlia Guilera, de qui avui publiquem aquest tuit:

La campanya per a les eleccions ha de començar demà passat a les dotze de la nit, en un moment en què tenim més de 3.000 ingressats per covid, i dels 1.500 llits d’UCI ja n’hi ha 1.044 d’ocupats, un 70%. És veritat que la corba va baixant, però la pressió als hospitals va pujant, perquè ja sabem que els hospitals viuen el que passa al carrer amb tres setmanes de retard i, per tant, no serà fins passades les eleccions (si són el 14-F) que disminuirà el nombre d’ingressos.

Tampoc no ajuda el fet que Oxford/AstraZeneca va anunciar divendres passat que no compliria els volums d’entrega de vacunes pactats amb la Unió Europea. Brussel·les sospita que AstraZeneca ha exportat dosis a altres països d’amagat quan ja anticipa que incomplirà el contracte que té amb la Unió. Per això la Comissió exigeix saber què ha passat amb les dosis que s’han finançat amb fons europeus. El resultat és que la campanya de vacunació a Catalunya s’ha frenat de cop, cal refer el pla i les vacunes que hi ha serviran per inocular les segones dosis.

Que, a sobre, enmig d’aquest quadre internacional, el ministre Illa marxi en plena tercera onada –sense donar les explicacions que li tocava donar al Congrés aquest mes– a encapçalar la llista del PSC a la presidència de la Generalitat fa molt mal d’ulls.

No, aquestes eleccions del 14 de febrer (sembla) no són unes eleccions populars ni les esperem amb emoció, sinó més aviat amb malestar i una mica d’angoixa. La decisió d’anar a votar sempre és molt personal. En aquestes circumstàncies adverses, és més personal encara. Personalment, penso que tothom que pugui ha d’anar a votar, i que les raons per les quals milions de catalans, a favor o en contra de la independència, s’han llançat sobre les urnes en els últims anys no han desaparegut, al contrari, s’han agreujat. El conflicte entre Catalunya i Espanya no ha desaparegut, i representa que tots els partits tenen una solució. Per als independentistes, la situació dels presos és una vergonya, i la dels exiliats és una injustícia, com ens recorden sovint les justícies europees, que fan cas omís de les demandes espanyoles. Enmig d’un panorama social empobrit i tens, desapareguda l’empenta de fa pocs anys a causa de la repressió de l’Estat i la divisió interna, els votants independentistes s’enfronten a l'última ofensiva de l’Estat: buidat de força legal el Parlament per investir Puigdemont, Sànchez o Turull, o per mantenir l’escó del president Torra, ara la Moncloa es disposa acabar amb la majoria independentista enviant a Catalunya el ministre de Sanitat. Que cadascú decideixi si totes aquestes raons no són prou per anar a votar.

El nostre reconeixement pels que treballen a primera línia, un record pels que pateixen, pels presos polítics, pels exiliats, i que tinguem un bon dia.