L'anàlisi d'Antoni Bassas: 'S'acaba el temps per evitar el fracàs definitiu'
Insisteixo que ningú no sap com acabarà això, però si el 52% no es tradueix en un govern i, sobretot, si anem a noves eleccions, el Procés, que culmina l’1 i el 27 d’octubre, s’ha acabat. Ja havia donat donat tots els senyals d’esgotament, el Procés, amb una legislatura passada tan dura entre socis. El que no s’haurà acabat és la repressió de l’Estat
This browser does not support the video element.
Esquerra Republicana va solemnitzar ahir que renuncia a governar amb Junts per Catalunya, i per solemnitzar-ho res més clar que fer servir paraules gruixudes. Marta Vilalta, secretària general adjunta i portaveu: “Amb totes aquestes negociacions de les últimes setmanes i últims dies, sincerament ens hem sentit profundament decebuts i estafats. S’ha evidenciat que no ha estat possible un govern de coalició en els termes que hauríem volgut. Per això, ara arribat aquest punt, només hi ha un escenari possible, i aquest escenari només depèn de Junts per Catalunya”.
I l’escenari a què es refereix és el govern d’Esquerra en solitari amb els vots (4 o els que siguin) de Junts per Catalunya i els dels comuns i la CUP. Però Junts, per boca de l’estrateg en cap de la negociació, Jordi Sànchez (el president Puigdemont s’havia retirat de la direcció de les converses dels del primer moment), Junts diu que els vots no són de franc, i menys (això ho diem nosaltres) si Esquerra busca el suport dels comuns. Al mateix temps, els comuns no volen facilitar un govern que neixi amb el suport de Junts.
Esquerra està intentant passar pàgina, la qual cosa no vol dir que no hi hagi un canal obert al més alt nivell entre Esquerra i Junts, no sé si amb el dificilíssim intent de fer govern, encara, però almenys de no repetir eleccions, escenari en el qual tant els uns com els altres podrien perdre bous i esquelles.
Però ahir, tant o més important que això de l’estafa que deia Vilalta és la imatge de la vicepresidenta espanyola, Yolanda Díaz, d'Unides Podem, rebent Gabriel Rufián a Madrid, ara que Pablo Iglesias ha plegat i Díaz està cridada a ser la presidenciable espanyola dels de Podem.
I aquesta imatge estableix una diferència fonamental que explica algunes coses: Esquerra fa frontera amb més partits que no pas Junts. ¿Sap allò que, en política catalanoespanyola, vals el que val el teu grup parlamentari a Madrid? I ara el govern espanyol necessita els vots d’Esquerra. ERC és un partit de 90 anys, no com Junts, que no té ni un any i és més un instrument per a un objectiu (la independència) que un partit pensat per durar, almenys de moment. Esquerra veu la taula de diàleg més estratègica que Junts, que d’entrada diu que no hi creu. Junts no està per a fotos de bon rotllo amb el govern espanyol, sinó per mantenir un punt de tensió amb l’Estat. Per això Junts creu que Esquerra no vol pactar la unitat estratègica a Madrid, perquè Esquerra té el seu propi ritme i per això posa excuses i s’ha aixecat de la taula. Esquerra contesta que Junts ha tingut 83 dies per arribar a un acord.
Insisteixo que ningú no sap com acabarà això, però si el 52% no es tradueix en un govern i, sobretot, si anem a noves eleccions, el Procés, que culmina l’1 i el 27 d’octubre, s’ha acabat. Ja havia donat tots els senyals d’esgotament, el Procés, amb una legislatura passada tan dura entre socis. El que no s’haurà acabat és la repressió de l’Estat: hi ha vora 3.000 encausats, exigència de fiances milionàries… Per això fem ressonar aquí les paraules de Lluís Llach, ahir: estem davant d’una “tempestuosa batalla d’egos, petites ambicions i frustracions no realitzades. És una vergonya. És un fracàs de la classe política”.
El nostre reconeixement als que treballen a primera línia del covid-19 i un record per als que pateixen, per a tots els represaliats polítics, i que tinguem un bon dia.