L'anàlisi d'Antoni Bassas: 'Suspendre relacions amb Tel-Aviv o la gesticulació electoralista de l'alcaldessa Colau'

Com que s’acosten les eleccions municipals, candidats i partits fan gestos per sortir als diaris i assegurar-se el vot d’una part de l’electorat.

A aquesta categoria de gesticulació preelectoral pertany l’anunci que ahir va fer l’alcaldessa Ada Colau, de suspendre l’acord d’agermanament firmat amb Tel-Aviv fa 25 anys i de suspendre totes les relacions entre Barcelona i l’Estat d’Israel. I ja ha enviat una carta al primer ministre Netanyahu en què li comunica la mesura com a repulsa a la política de "persecució" i "apartheid" cap al poble palestí. 

Pot fer-ho, això, una alcaldessa sola? Sí, pot fer-ho. També podia haver portat les 3.750 signatures que s’havien recollit a favor de la suspensió al ple municipal d’aquest mes, però com que ho hauria perdut, perquè gairebé amb tot seguretat només l'hi haurien votat els seus, els comuns, va decidir tirar pel dret. 

El gest no pot ser més ideològic. Se’n diu guanyar la posició, en aquest cas, la simpatia per la causa palestina, que és una bandera molt de l’esquerra. 

Recorda la Colau dels primers temps, que feia retirar el bust del rei Joan Carles del Saló de Plens per subratllar les conviccions republicanes del seu grup que feien conjunt amb una ambigua simpatia sobiranista (estem parlant de juliol del 2015, quan l'independentisme no parava de créixer). Ara, en canvi, quan els partits independentistes s’han dividit i Esquerra ha arribat a pactar els pressupostos amb el PSC, Colau deixar anar en una entrevista que ara votaria que no en un referèndum per la independència (va votar sí/sí a la consulta del 2014). El que és contradictori és que algú que va arribar al poder al crit de “sí que es pot”, digui ara que votaria en contra perquè “no és viable a curt termini”, o sigui que hi ha coses que sí que es poden i coses que no.

En el cas de la suspensió amb Tel-Aviv, si fos pels abusos i atrocitats que cometen els estats, hi hauria motius per trencar relacions amb moltes capitals del món. 

Barcelona és la capital de la Unió pel Mediterrani i després dels Jocs va quedar en una posició privilegiada per ser mitjancera en aquesta àrea del món. 

Precisament els agermanaments entre ciutats tenen la força simbòlica de considerar que hi ha petites unitats polítiques, les ciutats, on els problemes de la gent i dels governs municipals són semblants a tot el món (la pobresa, l’habitatge, la seguretat, la neteja) i, per tant, ofereixen un exemple d'il·lusió de pau que ens convé. 

Bon dia.