L'anàlisi d'Antoni Bassas: 'Per sota de la taula Sánchez-Aragonès'

Avui tot gira al voltant de la frase que va pronunciar Pedro Sánchez al Congrés i que els vaig fer escoltar ahir a l’anàlisi: “Senyories, no hi haurà referèndum d’autodeterminació”. Sánchez ja té el titular que volia, per exemple, a la portada d’El País: que sàpiguen tots els espanyols que ell s’oposa que els catalans puguin votar si volen ser un estat independent. I, al mateix temps, els mitjans catalans repetim la frase, com El Punt Avui, com nosaltres ahir. Queda clar quin és el punt de partida de Sánchez en la negociació. Però aleshores ve la segona part, que és que ahir a Sánchez li van dir que no se’l creuen ni la triple dreta nacionalista espanyola ni l’independentisme. Li van recordar que havia estat contra els indults i ara a favor, fins al punt que Rufián li va dir “Donin’s temps” perquè estigui a favor del referèndum.  

Però tot això que els explico forma part de la faramalla declarativa. A Esquerra li interessa donar esperances als seus votants –i a l’independentisme en general– que la taula de negociació arribarà molt lluny en l'atenció de les demandes catalanes, i Sánchez ho sap. I cada dia que passa es confirma més allò que els deia ahir: els indults ho han mogut tot a Madrid. Han fet més sòlida la majoria parlamentària de què viu el govern PSOE - Unides Podem, que era molt precària. Allò dels dos anys de coll per al govern Aragonès també serveix per a Pedro Sánchez; per tant, el PSOE i Esquerra tenen els màxims incentius (els incentius de la supervivència) perquè la taula de negociació produeixi algun resultat decent, i entengui’s per resultat decent una proposta que els catalans poguessin votar sense que sonés a presa de pèl després de deu anys viscuts al límit. Avui mateix, Miquel Iceta ha declarat a Catalunya Ràdio que per què no fer constar la singularitat de Catalunya en una disposició addicional de la Constitució.

Mirin, el que està passant en aquests moment és que, per primera vegada des de l’octubre del 2017, les relacions Catalunya-Espanya han sortit de la trinxera. Ningú es movia de les seves posicions, amb algunes excepcions, la més importants de les quals és quan l’independentisme dona suport a la moció de censura contra Rajoy, fa caure el PP i col·labora a posar Sánchez. Però pel mig hi va haver les sentències del Suprem, Urquinaona, Puigdemont guanyant l’escó a Estrabsurg... Els indults han estat un moviment important, que ni els independentistes més escèptics poden deixar de celebrar. 

Ahir Forcadell, Junqueras, Bassa i Romeva es van retrobar a Ginebra amb Marta Rovira. Però la trobada Puigdemont-Junqueras encara no l’hem vist i no té data. L’independentisme encara és lluny de recosir-se, i li costarà no tant per tot el que va passar entre Puigdemont i Junqueras, que també, com pel fet que un èxit en la taula de negociació serà molt més un èxit per a Esquerra que per a Junts, i, encara que tots dos partits comparteixen govern, no tenen la mateixa estratègia. Ni la mateixa situació: Junqueras ja és al carrer i Puigdemont encara és a l’exili. Potser en les negociacions, Esquerra i el PSOE poden buscar la fórmula perquè tornin els exiliats, seria el més intel·ligent, encara que el cost d’imatge per a Sánchez seria enorme, perquè l’odi que s’ha desfermat a Espanya contra el president a l’exili és gran. Tan gran que el mateix Sánchez va prometre en campanya que portaria Puigdemont a Espanya. Era quan feia l’ullet a Ciutadans. Però... qui sap com pot acabar tot plegat.

Mirin, ahir vam entrevistar el professor Andreu Mas-Colell. Li vam preguntar, a ell que és un teòric mundial dels jocs, com es negocia quan un diu “Autodeterminació mai de la vida” i l’altre diu que la vol. La seva resposta va ser aquesta:

“No hem de caure en el parany de pensar que només es pot negociar sobre la reivindicació màxima. I deixar molt clar a la població què és el que s’està negociant en cada moment. Part de la història d’aquesta negociació és crear complicitats amb el govern Sánchez perquè el cicle on l’aznarisme queda a fora del govern espanyol duri molt”

Aconseguir que l’aznarisme estigui lluny del poder durant molts anys, diu Mas-Colell. Esclar que també diu que aquesta és “una part” de la història. L’altra l'ha de construir l'independentisme.

Un record pels exiliats i pels represaliats. I que tinguem un bon dia.