L'anàlisi d'Antoni Bassas: 'Espanya no està per aguantar la broma de «los pinganillos»'

Dos polítics catalans del PP bastant desapareguts de la primera fila de la vida política han guanyat quota de protagonisme les últimes hores, i no per una bona causa.

L’un és Enric Millo, delegat del govern espanyol a Catalunya durant els fets de l'1 d'Octubre i actualment secretari d'Acció Exterior de la Junta d'Andalusia. Millo és notícia perquè ha presentat recurs al Suprem contra els indults als nou presos polítics. Millo es considera perjudicat directe del Procés. Ara el Suprem haurà de decidir si Millo està legitimat per recórrer. No content amb haver passat a la història per la “trampa del Fairy”, Millo vol que els presos polítics hagin de tornar a la presó. Millo deu voler fer punts dins el partit, perquè, des d’un punt de vista humà, quina necessitat té d’estar contra els indults? De debò vol que els presos polítics tornin a  la presó?

L’altra política que ha reaparegut a les nostres pantalles és Alícia Sánchez-Camacho. Resulta que Sánchez-Camacho és senadora per designació autonòmica de l’Assemblea de Madrid. Ara al Senat estan discutint si el català, el basc i el gallec es poden fer servir sempre. Sánchez-Camacho defensava que no, i en el típic discurs d'“els nacionalistes estan polititzant Verdaguer”, va produir vergonya aliena.

Sánchez-Camacho: "Perquè les llengües no són patrimoni dels nacionalistes, són patrimoni de tots els espanyols" i "ni Ausiàs March, gallec, ni Ramon Llull, menorquí, ni Àngel Guimerà, ni Eugeni d'Ors, ni Jacint Verdaguer, ni Joan Maragall, ni Rosalía de Castro són patrimoni dels nacionalistes: són patrimoni de tots els espanyols".

Ja ho saben, Ausiàs March era gallec i Ramon Llull era menorquí. Només perquè en quedi constància: Ausiàs March era de Gandia, no de Galícia, i Ramon Llull va néixer a Palma, a Mallorca. El nivell és molt baix.

Però aquesta exhibició d’ignorància és una anècdota, comparada amb la categoria. Sánchez-Camacho està intervenint en un debat sobre si al Senat es pot parlar en català, gallec o basc. Al Senat, organisme de l’Estat bastant inútil tal com funciona ara, perquè és una mena de premi de consolació per a polítics que van tenir dies millors però que es va voler que fos la cambra que representés les autonomies. O sigui que en la cambra on es representen els territoris no es pot parlar en la llengua dels territoris. I d’això ja en fa 43 anys, que són els que aviat farà la Constitució. O sigui, ens acostem al mig segle de dia de la marmota. Vagin al buscador i trobaran notícies de deu, vint, trenta anys enrere de debats al Senat sobre si es poden fer servir el català, el basc i el gallec.

I per què estem atrapats en la mateixa discussió? Per raons que vostès saben de memòria: la societat cultural espanyola s’ha construït sobre una llengua i sobre la ignorància, la molèstia, el rebuig i l’hostilitat a les altres. Un rebuig que la dictadura va expressar amb multes i prohibicions i que en democràcia s’expressa amb desdeny, i amb bloquejos. Mirin, fa uns vint anys vaig tenir ocasió d’entrevistar José María Aznar, aleshores president del govern espanyol. Li vaig preguntar per l'ús de la traducció simultània al Senat i em va contestar que, podent parlar en una llengua, havent de fer servir els aparells “seríamos bastante tontos”. Deu anys més tard, en una reunió del seu partit va dir que Espanya no estava "para aguantar la broma de los pinganillos" al Senat, i ho reblar dient: "España está para trabajar en serio". Llengües oficials, broma. Espanya, en castellà, treballar seriosament. Aquesta és la cultura que impregna la vida política espanyola.

Perquè és evident que tots els senadors es poden entendre en castellà, però no es tracta d’això, sinó de la funció pedagògica de la política, de la funció representativa de la política. La política és representació, també. Com vols representar Espanya? Hi caben les altres llengües? La resposta és no. I quan en un lloc et diuen que no hi caps, com hi pots conviure?

Un record per als exiliats i per als represaliats. I que tinguem un bon dia.