L’anàlisi d’Antoni Bassas: ‘Sánchez, al rescat del bipartidisme’

Avui el PSOE i Unides Podem han quedat per continuar negociant el govern de coalició que podria convertir Pedro Sánchez en president del govern espanyol en la votació de demà al Congrés.

És possible que els socialistes i Podem es posin d’acord per demà? Sí, és possible, bàsicament perquè cap dels dos vol aparèixer com a responsable d’un desacord que obligui a tornar a fer eleccions; fins al punt que ahir els dos grups van escenificar dues proves de bona voluntat. D’una banda, la vicepresidenta Calvo va sortir a mitja sessió fora de l’hemicicle a dir als periodistes que continuarien negociant i que ja havien ofert una vicepresidència del futur govern a Irene Montero. La resposta amable de Podem va arribar en el moment de la votació: en comptes de votar ‘no’, es van abstenir, com per dir a Sánchez: “Tens la investidura a tocar si ets just en la negociació”.

Portem 48 hores analitzant per què Pedro Sànchez ha anat a la investidura amb tot per negociar, per què ha menystingut Unides Podem fins a la humiliació pública (ensenyant sense dissimular l’angúnia que li fa haver de tenir ministres de Pablo Iglesias), per què ha demanat al PP i Ciutadans l’opció impossible d’abstenir-se. I només hi ha una hipòtesi possible: Pedro Sánchez creu que en unes eleccions al novembre encara faria millor resultat. A l’esquerra, perquè podria encolomar a Unides Podem la responsabilitat de no haver volgut pactar, i la dreta, igual, perquè enfonsaria un Rivera en hores baixes per no haver volgut pactar com el 2016, cosa que li demana fins i tot Francesc de Carreras. I al PP li retreuria no haver-se comportat com un partit d’estat. Crec que aquest és el plantejament de Sánchez i els seus assessors, que al novembre els aniria millor. Sobretot perquè, amb uns resultats així, Espanya es tornaria a inclinar cap al bipartidisme, que és el que desitja el PSOE. I el PP. Fora Podem i fora Ciutadans.

Fixin-se en un detall: com Pedro Sánchez va repetir, sobretot dilluns, que només el PSOE i el PP eren partits d’estat. Els únics partits que han governat durant 40 anys, els únics que han manat en l’exèrcit, els serveis secrets, la policia i la Guàrdia Civil, la diplomàcia, el pressupost, la justícia… Estem assistint a la resistència de Pedro Sánchez de seure al govern amb comunistes. Sánchez no els vol i sap quina força té l’Espanya que tampoc els vol. Precisament ahir va fer 50 anys que en aquell edifici del Congrés, l’aleshores príncep Joan Carles va jurar com a successor de Franco, mentre es feia dipositari de la legitimitat sorgida del cop d’estat del 18 de juliol de 1936.

Sánchez sap que molt aviat, a la tardor, hi haurà la sentència del Procés, que més de mitja Catalunya la trobarà tan o més abusiva que els 21 mesos de presó preventiva de nou polítics, que Podem és un soci que parla de referèndum i d’indult, i tot això l’incomoda. Per tot plegat ha deixat passar el temps i negociar en les millors condicions el mal menor d’haver d’acceptar Podem al seu govern. Queden 24 hores per saber si Sánchez continua conreant la imatge de polític que quan està a punt de morir políticament se salva a l’últim segon de l’episodi o si decideix no temptar més la sort i, a contracor, accepta l’acord amb Podem. Jo no m’atreviria a apostar.

Llibertat per als presos polítics, per als processats, per als exiliats.