L'anàlisi d'Antoni Bassas: "Sánchez i Aragonès: un any després dels indults, res"

Avui fa un any que els presos polítics van sortir de les presons gràcies a l’indult que el dia abans havia concedit el govern espanyol presidit per Pedro Sánchez. Uns dies abans, Sánchez va venir a Barcelona, al Liceu, a fer un discurs en què va pronunciar 6 vegades la paraula convivència i 5 vegades la paraula retrobament, i va farcir la seva intervenció fins a esgotar el diccionari de sinònims amb termes com ara reconeixement, reconciliació, reconstrucció, normalitat, entesa, trobada, respecte i afecte. 

Tres mesos més tard, Sánchez va venir a Barcelona a la reunió de la taula de diàleg que es va celebrar al Palau de la Generalitat. Aquell dia ja va quedar clar que els indults eren el màxim a què arribaria Sánchez, perquè tenien un cost polític a Espanya davant el PP. I aquella mateixa tarda, Sánchez es va fer la foto al Palau de la Generalitat i, després d’haver parlat amb el president Aragonès, es va fer retratar fent un cafè amb Salvador Illa.

I un any després, res de res.

Ahir, la consellera Vilagrà es va reunir a Madrid amb el ministre Bolaños. Van quedar que al juliol es reuniran els dos presidents. Llegeixo el peu de foto: “Bolaños i Vilagrà es van reunir ahir per desencallar la taula de diàleg. Tot i Pegasus, van acordar tirar-la endavant i negociar d’entrada una metodologia". 

Un any després de les floretes del Liceu, encara estem negociant “d’entrada, una metodologia”. M’apresso a dir que el diàleg és la via més civilitzada per resoldre un conflicte, a condició, esclar, que el diàleg sigui real. I un any després dels indults no existeix.

En canvi, què és real? Només del diari d’avui:

La justícia espanyola insta la Generalitat a complir la resolució del 25%, en una causa de la qual s’ha apartat Òmnium (vora 200.000 socis) i Plataforma per la Llengua i en què s’ha deixat Hablamos Español i un pare que ha demanat més castellà.

El govern espanyol es deixa fer a la cara que un president autonòmic, socialista també, impedeixi que Espanya opti a uns Jocs Olímpics, perquè aquest president vol guanyar les eleccions contra Catalunya i, en el seu deliri, diu que el Comitè Olímpic Espanyol s’ha aliat amb l’independentisme.

Però és que a la mateixa pàgina en què informem de la reunió d’ahir a la Moncloa, hi llegim: “L’Assemblea del Consell d’Europa va estar a punt d’aprovar una nova resolució carregant contra Espanya perquè «encara hi ha nombroses causes» per l’1-O i es mantenen les euroordres contra els exiliats". El text posava l’estat espanyol al costat de Turquia i el ponent de l’informe, el socialista letó Boriss Cilevics, felicitava la Moncloa pels indults però la criticava pel fet que ara es puguin revertir, i li recomanava, de nou, reformar els delictes de sedició i rebel·lió. El govern espanyol mai rebrà aquest document que l’instava a fer tot això perquè el PSOE i el PP es van aliar per evitar que s’aprovés. Seduint uns quants representants més, van aconseguir amb una esmena que s’eliminés qualsevol referència a Espanya. 

Si no fan les inversions que s’acorden, si insisteixen a convertir la llengua en un problema, si llegeixen que un ministre com l’infaust Fernández Díaz va fer servir recursos públics, humans i econòmics per fabricar proves per destruir adversaris polítics i no ordenen a la Fiscalia que investigui l’operació Catalunya, si no tenen el valor de fer quadrar Lambán, si el diàleg amb Catalunya ha d’esperar que passin totes les eleccions... de què estem parlant quan parlem de diàleg? De guanyar temps i estirar la legislatura?

Mirin, l’esquema clàssic de la comunicació diu que l’emissor (la Moncloa i la Generalitat) envia un missatge a un receptor (la societat catalana), però que el missatge pot no arribar bé a causa d’un element que s'anomena soroll. I el soroll de no haver fet res en un any tapa el missatge i li resta credibilitat.

Bon dia