L'anàlisi d'Antoni Bassas: 'La salivera de 160 diputats en mode revenja'

D’aquí menys d’un mes hi ha eleccions, i segons el que explica avui el David Miró, a Madrid la situació és la següent: hi ha eufòria al PP, que es veu amb 160 diputats. No m’estranya que hi hagi eufòria, ja que ara en té 88, i tot i que la majoria absoluta són 176 diputats, seria una victòria aclaparadora que li posaria els pactes molt fàcils. Lògicament, al PSOE hi ha pessimisme, tot i que Pedro Sánchez és un resistent, però a quatre setmanes d’anar a les urnes pinta a marea blava.

Tenint en compte que des del final del bipartidisme perfecte aconseguir 160 diputats és molt difícil, preguntem-nos com són possibles aquestes expectatives de vot tan altes. La resposta més lògica és que Espanya és plena de gent que està en contra dels indults, de la reforma del delicte de sedició, dels acords amb Bildu, de la ministra Montero i del només sí és sí, que això els importa molt més que el fet que hagi augmentat el salari mínim, s’hagin apujat les pensions i l’atur estigui molt baix.

Tot això no passa perquè sí. A veure, a Espanya hi ha una base de falta cultura democràtica històrica i unes inèrcies d’unitat entesa com a uniformitat castellanocèntrica, sobre la qual és més fàcil fer créixer els prejudicis i les mentides. Ja ho va dir Jorge Fernández Díaz: ara en diem sentit d’estat però, en realitat, volem dir "antes roja que rota”. Aquesta manera de veure Espanya té milions de fans. 

Algú dirà que la culpa és nostra per l’1 d’Octubre, perquè sense el Procés no hi hauria hagut aquesta reacció. No s’ho creguin, que ja som prou grans i tenim prou memòria per saber que amb Procés o sense Procés, Catalunya és l’esquer electoral secular de l’Espanya que menysprea allò que ignora.

Mirin el que diem a portada: el PP vol com a mínim el 25% de castellà a les aules. Entraran a sac a l’escola catalana (encara més que ara) perquè tothom vegi que ha començat el càstig a les “províncies traïdores”. 

En aquest sentit, el missatge de Sumar de Yolanda Díaz és decebedor. La seva gent aquí diu que el programa electoral inclou el referèndum, Díaz ho nega, aquest cap de setmana ha vingut a Catalunya, ha fet el típic discurs de l’Espanya diversa i ha acabat dient que Espanya necessita més que mai Catalunya. Per a què la necessita ja ho sabem: perquè pagui i calli. És greu, perquè el mal finançament de Catalunya impedeix que l’escola tingui els recursos que calen per cohesionar una societat tan diversa i desigual com la catalana.

Avui l’Ignasi Aragay entrevista la nova consellera d’Educació, Anna Simó.

I a vegades sembla que és la mateixa entrevista de sempre de cada conseller d’Educació: hem de defensar l’escola catalana. Molt bé, la defensarem però en inferioritat jurídica i econòmica. Així no es pot seguir.

Mirin, ahir la Núria Orriols va entrevistar Xavier Trias, i hi ha un parell de respostes molt aclaridores de tot això que comento. Diu Trias que la seva “era una operació de pau, sobretot amb els partits d’aquí": "La meva manera de funcionar podria ser una eina que facilités la possibilitat que estiguessin més calmats i busquessin fórmules. La veritat és que jo fracasso sempre en això”. 

És veritat, Trias, el pactista, també ha estat objecte d’una triangulació contra natura per apartar-lo de l’alcaldia de Barcelona. Fent servir la seva pròpia expressió, l'Estat expulsa els independentistes, estiguin calmats o estiguin nerviosos. 

Acabo: avui a la contraportada Salvador Cardús dona 10 raons per anar a votar els independentistes. Missió difícil: atenció, perquè l’abstenció de càstig pot ser molt gran. Diu Cardús que aquest independentisme antipolític no li agrada. A mi tampoc, perquè com ja hem dit aquí, el càstig als partits potser no funciona. I, en canvi, que la Catalunya indepe s’abstingui “fa venir salivera a l’enemic de la nació”. 

Bon dia.