L'anàlisi d'Antoni Bassas: 'La revolta dels consentits davant el clam dels desesperats'

Si no l’han vista, els recomanem l’entrevista que va publicar l’ARA amb el president de Bon Preu, Joan Font.

No acostuma a parlar als mitjans, però quan parla és clar. Joan Font és el president del 35è grup de Catalunya per facturació. Deia que han venut i estan venent més, però que no han apujat preus ni marges, i això que han hagut de substituir 1.200 persones que han agafat la baixa, cosa que té un sobrecost. I deia que en els pròxims mesos probablement els supermercats vendran menys que l’any passat, perquè hi haurà molt d’atur, molts negocis que tancaran, i, per tant, hi haurà menys ingressos per part de les famílies.

I el clam del president de Bon Preu era “bon govern”. I bon govern vol dir govern eficaç, que reaccioni a la pandèmia amb la mateixa agilitat amb què van haver de respondre-hi els negocis essencials.

Un govern àgil, el d’Espanya i el de Catalunya. Perquè el PP, i en general la dreta i la ultradreta nacionalista espanyola, ha reduït qualsevol debat a si per salvar la sanitat estem matant l’economia. I aquest debat és trampós. Certament, els negocis no poden estar tancats indefinidament, però sabem que si no ens haguéssim confinat ara estaríem parlant de centenars de milers de morts, cosa que encara hauria sigut pitjor pels negocis. Però la dreta ha trobat gust a aquest argument facilot, i per això aquest cap de setmana s’han vist

cassolades al carrer del xalet del vicepresident Pablo Iglesias, a Madrid, i la continuació de la pel·lícula de Berlanga amb els cayetaners enfrontar-se a la policia i cridant "llibertat",

com aquest senyor de Santander que sembla pagat per alguna càmera oculta: descapotable, xofer, bandera espanyola i megàfon cridant “comunistes assassins” i “govern dimissió”.

Com ens hem de veure: els que estan en un estat presediciós son els españoles y muy españoles. Mirin, la petició de dimissió del govern és una prerrogativa democràtica, només faltaria, i el govern de Sánchez no fa més que acumular motius per ser censurat, però no perquè tingui negocis tancats i la mobilitat reduïda, sinó perquè la societat està esperant diners.

Per exemple: vostès saben que hi ha molts ajuntaments que fan superàvit. És el cas de Barcelona, que es vol gastar tot el que té per compensar la ciutat del col·lapse econòmic. Aquest matí l’alcaldessa Colau ha dit a Mònica Terribas que ho ha dit cada dia tres vegades i que la fan passar amb bones paraules. Pot, sisplau, el govern espanyol atendre aquesta demanda d’uns diners que hi són?

Els presidents de comunitat han demanat a Sánchez que fixi d’una vegada el criteri de repartiment del fons autonòmic de 16.000 milions d’euros, perquè s’ha de pagar la factura del covid-19 als hospitals i caldrà preparar la tornada a l’escola el curs que ve. Poden atendre aquesta demanda d’un governs que hi són?

O una gestió tan aparentment senzilla com pagar els ERTO a temps. Potser aquí el problema és que els diners no hi són, vull dir que un no sap si és que no tenen un euro o és que són lents per organitzar-se, però hi ha treballadors que encara no han cobrat l’ERTO de l’abril (no m’estranyaria que encara n’hi hagués del març), i això que ja som a 18 de maig.

El crit a Sánchez ha de ser el de govern ràpid, eficaç. Que tingui la voluntat política de superar obstacles burocràtics, que penqui al ritme dels sanitaris i dels serveis essencials i que torni les competències que no són seves, arrabassades a cop d’estat d’alarma. La resta és la revolta dels consentits.

El nostre reconeixement per als que treballen a primera línia, un record per als que pateixen, per als presos polítics, per als exiliats, i que tinguem un bon dia.