This browser does not support the video element.
La cimera d’ahir li va sortir millor a Sánchez que a l’independentisme. Perquè el govern espanyol va aconseguir la gran escenificació que pretenia i l’independentisme va salvar els mobles. Normal: Sánchez ho tenia tot a favor i l’independentisme fa temps que malviu dividit. Però anem per parts. Primer, el subjecte: Espanya i França.
Si Espanya i França són el subjecte, Catalunya només és un complement, concretament el complement circumstancial de lloc. El tractat parla d’interconnexió i de col·laboració al màxim nivell entre els dos governs. Per a l’independentisme català vol dir reunió de pastors, ovella morta. Això ho diu, també, el tractat no escrit de Barcelona.
Pere Aragonès va representar la Generalitat. A la representació d’ahir el seu paper no donava per a més. Estava pactat amb la Moncloa: em faré la foto amb Macron i Sánchez, però no espereu que em quedi als himnes. I a Sánchez va aprofitar per dir-li que esperava que el PSC li aprovés els pressupostos, igual que Esquerra ha aprovat els de Sánchez. A Palau creuen que el PSC està buscant el moment i la manera per donar el sí, perquè no conceben que després de dos mesos de negociacions i amb la pressió dels agents socials, Illa s'esborri. Si cal, Aragonès està disposat a veure’s amb Illa una altra vegada. De fet, aquest cap de setmana s'acabarà el termini informal que es van donar per tancar l’acord.
L’independentisme. Està clar que el que sempre uneix l’independentisme és la supèrbia castellana. Molta gent que va anar ahir a Montjuïc hi va anar sota la idea: “A mi ningú no em diu que s’ha acabat el Procés”. Però més enllà d’això, què hi ha? L’independentisme viu frustrat i desorientat, instal·lat en una mena d’exili interior, al costat de l’exili real. Té una majoria al Parlament per primera vegada a la història, però com si no la tingués perquè és inoperant. Això no s’ha acabat, sí, però com continua?
A la Moncloa estan encantats amb la divisió de l’independentisme que va evidenciar l'escridassada a Junqueras. I en un nou capítol de torerisme hispànic, Sánchez es va permetre comparar la manifestació d’ahir amb la de la ultradreta que hi haurà demà a Madrid.
Pedro Sánchez: “La Constitució espanyola és democràtica i reconeix el dret a la manifestació pacífica en defensa d’uns ideals, els que siguin, fins i tot ideals que vagin en contra de la Constitució com ha passat avui a Barcelona. I d’aquí uns dies hi haurà una altra manifestació a Madrid on es reivindicarà tot el contrari i nosaltres el que hem de fer és respectar-ho. Però crec que entre el que ha passat avui dijous i el que passarà dissabte a Madrid és on es troba l’àmplia majoria d’aquest país, tant a Catalunya com a Espanya”. No: la majoria de catalans vol votar continuar a Espanya o no, senyor Sánchez.
Hi va haver una època en què l’elecció de Barcelona per a la firma d’un tractat que portarà per sempre el nom de la ciutat hauria estat vista com un senyal de cocapitalitat d’Espanya, com una prova que Madrid i Barcelona podrien un trobar win-win. Ahir, no. Barcelona va servir per fer de plató on Sánchez li va dir a Macron que ho té tot pacificat.
Els Mossos d’Esquadra arrosseguen un problema endèmic, conseller Elena: hi ha agents violents, que fan servir la força de forma gratuïta i excessiva. I això és inadmissible. Els manifestants no posaven cap seguretat en perill. Faci el favor d’adreçar aquest assumpte, conseller.
Bon dia.