L'anàlisi d'Antoni Bassas: 'Entre la repercussió de l'Estat i la divisió interna'

Avui fa un any de la sentència del Procés. El tribunal que presidia el jutge Manuel Marchena va imposar penes de presó que es van enfilar un centenar d’anys sumats per als nou presos polítics.

D’aquests nou, dos, els Jordis, demà passat farà tres anys que són a la presó. D’aquest nou, set, els de Lledoners, tenen un tracte penitenciari pitjor que fa un any, perquè entre les mesures de la pandèmia i que els van retirar els beneficis del tercer grau a què tenien dret, ara han d’acumular dies per poder sortir de permís i tenen dret a menys visites i amb menys persones.

La resposta popular a la sentència va ser espectacular en tots els sentits i va produir imatges que mai no s'havien vist al nostre país, com les marxes simultànies de diverses caminades que van convergir a Barcelona, després d’haver travessat el país durant dies.

O l'ocupació de l’aeroport del Prat, que va durar hores i en què els manifestants van arribar a dominar la situació davant uns Mossos primer desbordats i després, un cop reforçats, fent ús de la força per sufocar l’ocupació, en unes imatges que per un moment feien que l'aeroport de Barcelona semblés el de Hong Kong.

Avui en Xavi Tedó explica que un dels enllaços comarcals de Tsunami Democràtic, vinculat a la CUP, es lamentava que la direcció d’aquest moviment clandestí donés per acabada l’acció de bloquejar el Prat. “La policia estava desbordada i s’havien cancel·lat més d’un centenar de vols i no entenia per què no resistíem si teníem l’aeroport controlat”.

Hi va haver talls a l’autopista a l’alçada de la Jonquera. L’autopista va estar 30 hores tallada.

I després, esclar, la batalla d’Urquinaona, tota una setmana de contenidors cremats, enfrontaments amb la policia, 200 detencions, quatre empresonats, denúncies de vexacions policials, la fi de les manifestacions del Procés sense ni un paper a terra, com les havíem conegut.

Les quatre protestes, les marxes, el Prat, la Jonquera i Urquinaona, partien d’un mateix convenciment: la sentència del Procés era injusta i els més de dos milions de persones que van anar a votar l’1 d’Octubre es van sentir assegudes al banc dels acusats, igual que els presos polítics. Aquella va ser una resposta col·lectiva molt gran.

I com en el cas dels presos, on som un any després? L’incipient eslògan d'aquells dies, “Sit and talk”, va donar lloc a una reunió entre els governs espanyol i català a la Moncloa, i res més. Els presos polítics i els exiliats són on eren, el president Torra està inhabilitat i hi haurà eleccions al febrer.

La indignació per la falta de política de l’Estat, la indignació per aquest recurs constant als jutges, a la policia i les clavegueres de l’Estat ha anat en paral·lel a la decepció per l'exposició, davant els ulls de tothom, de les diferències entre partits independentistes. El Tsunami democràtic va aparèixer i va desaparèixer, submergint en el desconcert milers de ciutadans disposats a les protestes

I la repressió, la vigilància, l’espionatge, ha passat factura al moviment, que ja fa molt temps que continua tan carregat de raons com faltat d’iniciativa. I així estem avui, un any després.

El nostre reconeixement per als que treballen a primera línia, un record per als que pateixen, per als presos polítics, per als exiliats, i que tinguem un bon dia.