L'anàlisi d'Antoni Bassas: 'La pregunta que li fan al president Pujol i la resposta de Nicola Sturgeon'

Ahir l’ARA va homenatjar l’escriptor valencià Joan Fuster, de qui aquest any se celebra el centenari del seu naixement. Fuster, assagista, articulista, un dels més grans intel·lectuals en llengua catalana del segle XX, el gran ideòleg del concepte Països Catalans, combatut fins a l’atemptat amb bombes per la ultradreta, autor del citadíssim aforisme “Tota política que no fem nosaltres serà feta contra nosaltres”.

L’acte el vam celebrar a la sala d’assaig del Palau de la Música, i en va sortir una commemoració viva, crítica, agradable i punyent, com diuen que era Fuster mateix els que el van conèixer. Per exemple el periodista Enric Sòria, comissari de l’Any Fuster, que va definir l'assagista de Sueca com una persona que vivia per l’amor al país i a la llengua, que tenia l’esperança que això havia de tirar endavant.

Una de les persones que van venir a l’acte de l’ARA va ser el president Jordi Pujol.

Als seus 92 anys acabats de fer, Pujol, cada cop més coix, ajudat per una crossa, va escoltar Xavier Pla, Pere Antoni Pons, Vicent Sanchis i David Miró. I els vull explicar un moment de la conversa que vam tenir abans que marxés a un altre acte, de la comunitat de Sant Egidi.

A propòsit del que acabàvem d’escoltar (l’acte feia venir ganes de rellegir Joan Fuster i d'entendre la potència que tenim els països que parlem en català), Pujol va comentar que últimament se li acostava la gent i rebia missatges en què li preguntaven “I ara, què hem de fer?” I deia Pujol: "I no tinc una resposta, i això m’amoïna”.

Els senyals al nostre voltant parlen d’un país enganxat a problemes estructurals que ja ho eren fa quinze o vint anys, i que deriven de la seva relació política, econòmica, fiscal, cultural amb l’estat espanyol. Problemes agreujats perquè al món avui tot és més greu (el medi ambient, la guerra, els drets humans i les conseqüències econòmiques de tot plegat que estem pagant), però problemes agreujats també perquè, afortunadament, la societat catalana s’ha acostumat a pensar per ella mateixa una sortida per al seu futur, com demostra el comentari de Pujol: “La gent em pregunta «I ara què hem fer?»” El problema és la resposta: quin objectiu es posa el país, quin rumb agafa, qui lidera, amb quines idees. Perquè una cosa és que constatem constantment que l’estat espanyol només imposa la subordinació a un projecte que no és nostre i l’altra és constatar que, si aquest no és el nostre, quin és el nostre i per on s’hi va.

Mirin, avui expliquem que la primera ministra d’Escòcia, Nicola Sturgeon, va recordar ahir que va guanyar les eleccions amb el programa de fer un segon referèndum d'independència i que pensa trobar la manera de fer la consulta legal, tot i que ara Londres, Boris Johnson, no li dona el permís que sí que li va donar David Cameron el 2012. I ara escoltin les raons de la primera ministra escocesa i facin una transposició a la situació catalano-espanyola. Diu Sturgeon: 

“Tenim un primer ministre sense autoritat democràtica a Escòcia (que és el que li passa a la dreta i ultradreta espanyola del PP, Vox i Ciutadans, que a Catalunya no pinten gaire). I diu “la independència no és garantia d’èxit”, però “posarà a les nostres mans les palanques que determinen l’èxit". “Significarà que podem treballar en col·laboració amb els nostres amics a la resta del Regne Unit però no estar subjectes a decisions dels governs de Westminster que no votem i que ens porten en la direcció equivocada”.

Donar programa i acció política a aquesta solució és la gran exigència del moment.