L'anàlisi d'Antoni Bassas: "Parlant de protegir la democràcia"

Aquesta nit, hora nostra, els Estats Units han recordat el primer aniversari de l’assalt al Capitoli. El dia de Reis de l’any passat, l’aleshores encara president Donald Trump va fer un últim intent per impedir que Joe Biden fos proclamat guanyador de les eleccions, un intent molt semblant al d’una insurrecció: va suggerir a la gent que anessin al Congrés a aturar la votació sota l’argument, naturalment fals, que li havien robat les eleccions. Un grup de manifestants va entrar al Congrés per la força. Van morir-hi cinc persones. Dues setmanes més tard, Biden jurava el càrrec de president en una cerimònia en la qual Trump no va anar, el primer president que no anava a la presa de possessió de l’altre des de feia 150 anys.

Aquesta nit, el president Biden ha anat al Capitoli i s’ha adreçat al país, i encara que no ha esmentat Trump pel seu nom, l’ha deixat com un drap brut: anti nord-americà, antidemocràtic, mentider, egoista, president derrotat, i l'ha acusat d’haver posat “una daga al coll de la democràcia”.

Trump és tot això i molt més, però Trump sol no es pot carregar la democràcia. Trump ja es va trobar una democràcia molt afeblida i, per tant, va tenir la feina mig feta. Una democràcia és dèbil quan deixa de ser útil a les persones. I en què consisteix ser útil? Que estigui ben administrada, asseguri la igualtat d’oportunitats i, al costat de bons serveis tradicionals, com la sanitat pública o l’educació pública, sigui funcional i s’espavili a anar tan ràpida com pugui en un món que va molt ràpid a corregir fenòmens nous com la creixent desigualtat social. Perquè si la democràcia no és útil, no tindrà qui la defensi.

Cada país pot fer la seva pròpia llista d'actituds i de fets que, amb el pas dels anys, han afeblit la democràcia de manera que els discursos totalitaris, violents o excloents com els de Trump tenen èxit i de manera que hi hagi gent per a la qual tingui cada vegada menys valor viure en un sistema que protegeix les llibertats com cap altre. La democràcia és un sistema delicat, que demana el respecte a les normes de tots els jugadors i aquest respecte, sovint, no és fàcil d’aconseguir si la societat observa com el sistema protegeix més els interessos d’uns pocs que els interessos col·lectius.

La democràcia que tenim a Catalunya, que deriva de la que hi ha a Espanya, pateix per defectes semblants als de tants països: la desigualtat, la concentració de riquesa, els treballadors pobres, la dificultat d’accedir a l’habitatge, la bretxa digital, etc. 

Però també tenim factors propis, i a Catalunya ho coneixem bé. Un tribunal corregeix un estatut aprovat pel Parlament, pel Congrés, pel Senat i pels catalans en referèndum. La consulta del 9-N del 2014 i el referèndum de l’1 d'Octubre han acabat amb presons, exilis, judicis, inhabilitacions i reclamacions patrimonials. La imatge de la policia d’una democràcia, enviada pels jutges d’una democràcia, pegant la gent que vol fer servir la democràcia per decidir el seu futur (igual com han fet els votants en altres països) és una terrible paradoxa per a la democràcia espanyola. Igual com ho és la d’un jutge decidint sobre la llengua en el sistema d'ensenyament que ha decidit el Parlament d’un país. Qui pot sentir-se seva una democràcia així?

Un record per als exiliats i per als represaliats. I que tinguem un bon dia.