L'anàlisi d'Antoni Bassas: 'L'OTAN a Madrid i el turisme de guerra'

Malgrat que som a les portes de l’estiu, on sembla que tota cuca viu, són dies durs i estranys. Explico el perquè.

Són durs perquè avui s’acaba la cimera de l’OTAN, que ens deixa una Europa més militaritzada. Europa s’ha envalentit; només cal sentir Pedro Sánchez quan ahir va dir: “Estem enviant un clar missatge a Putin: no guanyaràs”. Llenguatge bèl·lic. Hem entrat en una nova era.

Amb Ucraïna de víctima i Rússia d’agressor, l’OTAN ha aprovat el desplegament militar més gran des de la Guerra Freda. Tornen els blocs, Occident i Rússia, amb la diferència que pràcticament tots els països que fan frontera amb Rússia abans de la caiguda del Mur de Berlín eren aliats de Moscou i ara ho són de Washington.

Només a Polònia, els Estats Units hi posaran 10.000 soldats. Turquia, membre de l’OTAN i amiga de Moscou, ha acceptat finalment que Finlàndia, veïna de Rússia, i Suècia entrin a l’OTAN a canvi que aquests dos països considerin terroristes les organitzacions kurdes. Amb l’entrada dels dos nòrdics, ara gairebé el 100% de la població de la UE estarà dins l’OTAN.

I són dies estranys perquè tota aquesta fraternitat que hem vist de líders que planten cara a Rússia i a la Xina ens parla d’un món en què no aprenem si sempre acabem allà mateix, com els romans: si vis pacem, para bellum; si vols la pau, prepara la guerra. 

I dic que són dies estranys perquè Espanya ho ha embolicat tot en forma d’operació d’estat. 

Ahir se’ls van endur a sopar al Museu del Prado. En un estrany matrimoni entre la cultura i la guerra, entre Las Meninas i els míssils, i els destructors navals que els Estats Units enviaran a Rota. Operació d’estat en què la reina Letícia fa d’amfitriona per la cara B del programa, amb els cònjuges dels caps d’estat i de govern presents a Madrid. Turisme i guerra, amb visita als artesans del vidre amb final davant del Guernica. Què en diria Picasso? A Sánchez li ha anat molt bé per guanyar centímetres d’estatura política, sobretot quan encara dura l’escàndol de l’actuació policial marroquinoespanyola a la frontera de Melilla, amb desenes de morts. Si ahir dèiem que la Generalitat no l’encerta amb segons quins anuncis, avui toca dir que aquesta operació d’imatge a costa d’una guerra que encara ens pot afectar més, és exagerada, dissonant i passada de moda. És estrany aquest desplegament el mateix dia que la inflació ha arribat aquest mes de juny al 10,2%.

És la inflació més alta des del 1985. Fa tant de temps que ni tan sols érem membres de la Unió Europea. Una inflació del 10,2%, la benzina per sobre dels dos euros... Això si dura gaire serà insostenible socialment. Pots dir "treu-li el preu de la benzina i dels aliments": doncs si traiem això fora, la vida s’ha encarit un 5,5%. O sigui que és tota l’economia la que s’ha encomanat de l’augment de preus. I ara s'apujarà el preu del diner. Mirin el que diu el catedràtic d’economia Joan Tugores:

"Si els polítics no fan un pacte per repartir el cost de l’empobriment, ens farem mal. Pot semblar ingenu, però és imprescindible un pacte si no volem que es produeixi una lluita de greuges: pensionistes contra becaris, funcionaris contra autònoms i així successivament".

És per això que dic que aquesta operació d’imatge a costa d’una guerra que encara ens pot afectar més, és exagerada, és passada de moda, és dissonant i té un punt d’obscena.