L'anàlisi d'Antoni Bassas: "Mira que dir-ne Partit Nacionalista..."

A part de còpia del PNB, supedita el marc mental a Espanya, perquè amb aquest nom el nacionalista ets tu, quan el PSOE i el PP, per dir els dos grans partits d’estat, són l’apoteosi del nacionalisme

26/06/2020
2 min

Ara hi ha un verb que tothom fa servir, que és “reconstruir”. Reconstruir l’economia, la sanitat, els serveis socials... Reconstruir la política catalana.

I en això estem: demà es constitueix un nou partit, el Partit Nacionalista de Catalunya, amb independentistes com Marta Pascal, Carles Campuzano o JordiXuclà, “indepdendentistes sense pressa”, podríem dir-ne, que s’emmirallen en el Partit Nacionalista Basc. I d’aquí ve el nom, que no fa gaire pels temps que corren, perquè a Europa i al món el nacionalisme és una forma de violència latent o de xenofòbia. I, posat al mercat de la política espanyola, a part de ser una còpia del PNB, supedita el marc mental a Espanya, perquè amb aquest nom el nacionalista ets tu, quan el PSOE i el PP, per dir els dos grans partits d’estat, són l’apoteosi del nacionalisme. Hem vist com ha protegit el rei amb la corrupció del pare i a Felipe González amb el terrorisme d’estat. Ja l’any 1974, quan Pujol va fundar el seu partit, no li va voler posar Partit Nacionalista de Catalunya sinó Convergència, és a dir, punt de trobada.

Però bé, el PNC naixerà demà amb la idea de buscar el vot de centre, liberal, el que està contra l'impost de successions i a favor de protegir l’escola concertada, per posar dos exemples, pactista i no unilateral. I ja veurem si podrà fer camí amb grups com els que propugnen Ramon Espadaler o Albert Batlle.

Un altre que s’està reconstruint (o potser apuntalant perquè no s’acabi d’escindir) és Junts per Catalunya.

Ho expliquem avui: els presos polítics i exiliats s’hi han implicat amb una proposta que, a la llarga, podria comportar la dissolució del PDECat. La proposta de Turull, Rull, Forn i Puig és una alternativa a la de David Bonvehí. Francament, tot és tan matisat i microscòpic (en el fons tan personal al voltant de la figura i del paper polític del president Puigdemont) que em costaria d’explicar, però aquí hi ha una altra reconstrucció.

Un altre que s’aguanta amb columnes provisionals és el Govern, després del cop de mall d’ahir al Congrés al suplicatori de Laura Borràs.

I moralment alguna cosa es reconstrueix en la societat catalana quan per fi veiem entrar Fèlix Millet a la presó pel saqueig del Palau. Ha costat més de 10 anys, i ara Millet ha de veure’s entre reixes, als 84 anys.

Vist així el panorama, sembla que ens hàgim de preguntar, com Pete Seeger, què s’ha fet d’aquelles flors de l’1 d'Octubre i dels milers i milers de persones als carrers. ¿És que ara ve una reconstrucció de la política catalana i tots aquells esforços queden desats al calaix de la història? O a la paperera, com voldrien alguns?

Ja ho veurem, perquè milers i milers de persones són milers i milers de vots. Per seduir-los, per convencer-los, no es pot menystenir el seu entusiasme d’aquell dia ni dir que no va servir de res, entre altres coses perquè no és veritat. Ni se'ls pot tornar a fer promeses sobre futurs d’independència que demanen una unitat que no es practica.

Atents a la reconstrucció.

El nostre reconeixement per als que treballen a primera línia, un record pels que pateixen, pels presos polítics, pels exiliats, i que tinguem un bon dia.

stats