L'anàlisi d'Antoni Bassas: 'La lliçó de Michael Robinson'

Em permeteran que avui converteixi aquesta anàlisi en un elogi a la figura de Michael Robinson, que ha mort avui als 61 anys, després que fa uns mesos se li va diagnosticar un càncer del qual va decidir no tractar-se.

Robinson va néixer a Anglaterra, va jugar al Liverpool, va venir a la Primera Divisió a jugar a l’Osasuna de Pamplona i, un cop va penjar les botes, es va convertir en comentarista televisiu, primer a Televisió Espanyola i després a Canal Plus, i ara a Movistar. I entre els aficionats al futbol a Espanya va fer molta més carrera com a periodista que com a futbolista, tot i que amb el Liverpool va guanyar una Copa d’Europa.

Perquè encara que no va perdre mai un exòtic accent anglès, parlava el castellà molt correctament, s’esforçava a fer servir frases fetes, era irònic però respectuós amb els futbolistes i els aficionats, tenia un gran sentit de l’humor (quan veia futbolistes corrent sense solta ni volta pel camp deia que “corren como pollos sin cabeza”) i un gran amor pel futbol. Ell venia del push and run, de l’empenta i corre del futbol anglès. El vam convidar al programa del centenari del Barça a TV3, l’Aquest any, cent!, i ens deia que quan va arribar al Liverpool va preguntar “I aquí, com juguem?” i que li van contestar: “Nosaltres som els que anem vestits de vermell. Es tracta que li passis la pilota a un de vermell, que empenyis i que corris i que marquem un gol més que el contrari”. Tenia un do per comunicar però va treballar molt: ningú no passa de futbolista a comentarista si no està disposat a aprendre moltes coses de la tècnica narrativa que no sap.

Tenia gust pel futbol i el va saber transmetre als espectadors. En un món de locucions madridistes, perquè hi ha molts més espectadors madridistes que barcelonistes, Robinson va exclamar amb naturalitat davant el micro la seva admiració per l'elegància de Laudrup, la velocitat de Stòitxkov, l’habilitat de Romário, per la genialitat de Cruyff com a armador del Dream Team a començaments dels noranta, i pel treball minuciós de Guardiola a l'hora de confegir un dels millors equips de la història del futbol, el Barça de Xavi, Iniesta i Messi. A Robinson li agradava gaudir del bon futbol i, per tant, va passar molts anys gaudint del Barça. I no se’n va amagar.

Si treuen el cap per les xarxes i per les webs veuran que avui tothom parla de Michael Robinson. Crec que no és només perquè era popular com un meteoròleg televisiu sinó perquè, com que precisament era un home que gaudia del futbol, sempre convidava l’espectador a fixar-ne en el més bonic, el més difícil del futbol, posant-t’hi una mica d’admiració infantil, i va fugir dels crits, de la mala educació, de les misèries del futbol, i va procurar fer-ne un espai amistós, atractiu, on hi hagués espai per a tothom. Amb Michael Robinson el futbol era una passió educada i divertida. Va tractar els espectadors amb coneixement i bon humor i avui l’acomiadem amb l’afecte de les multituds. Una lliçó de vida per tenir present. Al cel sigui.

Un reconeixement per als que treballen en primera línia, un record per als que pateixen, per als presos polítics i exiliats, i que tinguem un bon dia.