L'anàlisi d'Antoni Bassas: 'Les llistes negres d'Alícia Sánchez-Camacho'

Encara no s’han apagat els incendis, encara desfilen per la tele els comandaments dels bombers amb cara d’amoïnats i cansats, i el mapa de riscos fa plorar: més de mig país està en perill molt alt d’incendis, des del Segrià fins al Baix Llobregat, i des de la Terra Alta fins al Pallars Sobirà i el Berguedà.

I fa molta calor. Tanta que parlar dels Jocs Olímpics d’Hivern gairebé provoca una dissonància cognitiva. Ho explica molt bé un tuit que hem publicat avui.

Però el cas és que ahir la consellera Vilagrà va dir que, per salvar els Jocs, la Generalitat vol presentar-se sense l’Aragó. És molt difícil que ho aconsegueixi, per no dir impossible, perquè qui presenta la candidatura és el Comitè Olímpic Espanyol, i el COE, una candidatura catalana, no la presentarà. I compte, no perquè no hi vegi possibilitats, sinó perquè una candidatura catalana sola, a l’Espanya del post-Procés i l’”a por ellos!”, no pot ser.  Aquest és el nou clima que tenim. Vaja, és el clima anticatalà de tota la vida, però ara agreujat pel post-Procés. Fixint-se en quins termes parla el president de l'Aragó, Javier lambán, si Espanya presenta una candidatura de Barcelona i Pirineus catalans:

"Una resposta que portarem a tots els àmbits nacionals i internacionals perquè el que s'estaria generant a partir d'aquest moment seria un problema territorial molt greu, una crisi territorial i política molt greu. I no crec que el país estigui en aquest moment en condicions per afrontar més crisis i més conflictes polítics dels que té"

“Hi hauria un problema territorial molt greu i una crisi política també molt greu”. És al·lucinant: un president autonòmic socialista li està fent un pols a un president espanyol socialista i Pedro Sánchez, en comptes d’imposar la seva autoritat, abaixa el cap i calla. El ministre d’esports, Miquel Iceta, socialista, qui sap si candidat a l’alcaldia per Barcelona, calla. El PSC, Salvador Illa, calla. No tenen ni el coratge de defensar una operació de la “agenda del reencuentro” perquè qui simpatitza amb Catalunya ho paga a les urnes, i demà passat hi ha eleccions a Andalusia i d’aquí menys d’un any a l'Aragó i dotze comunitats més. 

Mirin si el clima és el de sempre que avui El Món ha publicat un altre greatest hits de Villarejo, aquesta vegada un duet amb una vella coneguda que ara feia dies que no sortia als papers, la que va ser cap de files del PP a Catalunya, Alícia Sánchez-Camacho. La conversa entre Villarejo i Camacho és a casa de Camacho, tres setmanes abans de les eleccions del 2012, les que va convocar Artur Mas amb la intenció de treure majoria absoluta però que li van sortir malament.

En aquesta reunió, on tot i estar a casa seva Camacho parla fluixet sense dubte perquè sap que el que està fent és deplorable, Camacho li passa a Villarejo una llista de noms i fins i tot de telèfons a Villarejo perquè els espiï i els empastifi. Atenció a la llista: Enric Lacalle, acusat de ser un agent doble; Oriol Pujol; Josep Antoni Duran i Lleida, que també estaria jugant a dues bandes; Jaume Giró, aleshores director de la Fundació La Caixa, i esclar, Artur Mas. I diu Villarejo: “Aquesta guerra que farem és per evitar que aquests tipus tinguin majoria absoluta”. Lacalle i Duran i Lleida! Si aquests són sospitosos, millor que Camacho li hagués passat la guia telefònica de Catalunya sencera. 

El president Puigdemont, parlant de Camacho, ha piulat aquest matí: 

Una miserable que es reuneix amb policies patriòtics i els passa llistes negres de persones que, si fóssim als anys trenta, haurien estat executades. Una conspiració mafiosa que quedarà impune. 

Sí, quedarà impune, però que demostra que els partits espanyolistes a Catalunya han de guanyar a les clavegueres el que no guanyen a les urnes. De lliçons de democràcia i estat de dret, cap.

Bon dia.