L'anàlisi d'Antoni Bassas: 'Llarena pregunta a Europa pels seus fracassos'

Avui se celebra a Luxemburg la vista oral al Tribunal de Justícia de la Unió Europea per aclarir si els requeriments del jutge Llarena són pertinents en relació amb l’extradició a Espanya de Carles Puigdemont, Toni Comín i Clara Ponsatí. Insistim que el que se celebra avui és la vista oral, que la sentència encara trigarà ben bé dos mesos i que en cas que el tribunal europeu acordés que Bèlgica no podia frenar l'extradició sol·licitada per Espanya, encara quedaria per saber si com es protegiria la immunitat dels eurodiputats per evitar-ne l’extradició, o si Espanya els hauria de garantir la immunitat fins i tot si trepitgessin territori espanyol o si serien detinguts, o, simplement, si s’haurien de posar a disposició de la justícia espanyola (com han fet a Bèlgica, Alemanya, Itàlia i Escòcia) però no serien detinguts. De manera que la situació actual de Puigdemont, Comín i Ponsatí no ha d’experimentar un canvi a curt termini, encara que aquest 2022 serà clau. Un procediment com aquest és ple de qüestions en què es fila molt prim, però si llegim sobre què discutirà avui el tribunal tindrem obertes sobre la taula les grans qüestions que han fet que des de fa quatre anys i mig els tres eurodiputats –així com el conseller a l’exili Lluís Puig– no hagin estat extradits a Espanya. Fixin-s’hi:

El jutge Llarena pregunta al tribunal europeu si Bèlgica pot posar en dubte que a Espanya es respectaran els drets fonamentals dels acusats (que és el que ha sobrevolat tot el cas), si la justícia belga pot entrar a valorar la competència del Tribunal Suprem per emetre euroordres de detenció (que és una manera de dir que si Bèlgica o abans Alemanya no lliuren Puigdemont estan menystenint la confiança entre estats de la UE), si l’informe de l’ONU és prou fiable per ser utilitzat en aquest cas (deunidó, menystenir un informe independent de les Nacions Unides) i si podrà presentar una nova euroordre en cas que les respostes li siguin contràries (perquè de moment ha anat de fracàs en fracàs). La consellera Ponsatí ens deia fa uns dies que no descarta passar algun temps de la seva vida futura en una presó a Catalunya, perquè l’exili no s’eternitzarà, però com li està costant a la justícia espanyola fer entendre a Europa que es va cometre un delicte de sedició i que en el cas de ser extradits, Puigdemont i la resta serien objecte d’un judici just.

Subratllem que el tribunal europeu de Luxemburg sentirà avui les parts. Espanya, representada per la Fiscalia de l’Estat, l’Advocacia de l’Estat i Vox com a acusació particular (després alguns analistes es pregunten com és que Vox va obtenint bons resultats electorals, quan resulta que se’l blanqueja quan aconsegueix actuar com un actor normalitzat en un procés tan visible i emocional com aquest). Els acusats, incloent-hi Meritxell Serret, Marta Rovira i Anna Gabriel, seran representats pels seus advocats.  

I com diuen a les pel·lícules, mentrestant, a Catalunya, el president Aragonès firmava el decret de la consulta sobre els Jocs d’Hivern del 2030, a l’Alt Pirineu i l’Aran amb aquesta pregunta vinculant: “El Govern ha de presentar una candidatura per als Jocs del 2030?”, i al Solsonès, el Ripollès i el Berguedà amb aquesta de no vinculant: “La seva comarca s’ha d’involucrar en el projecte dels Jocs del 2030?”. 

Això passava el mateix dia que el grup de científics climàtics de l’ONU avisava que tenim menys de tres anys per començar a reduir les emissions globals, o sigui, que hem de parar de contaminar immediatament perquè si no anem al desastre. Si li sumes els crims de guerra que Rússia ha comès contra civils a Ucraïna, és normal que acabem descentrats en aquest contrast entre fer plans per al futur com ho són els Jocs –que comença a semblar una litúrgia superada–, el present de la guerra a Europa mateix i el futur climàtic que es preveu. És sobre aquesta societat desorientada i angoixada que actua la política, i com que es continua fent amb molta incapacitat per assegurar una vida digna i un futur, hi ha dies que algunes notícies porten l’aire d’un teatre cansat.

Que tinguem un bon dia.