L'anàlisi d'Antoni Bassas: 'L'estat d'excepció que ens caldria'

Quan vaig sentir Pedro Sánchez demanant que els partits del Congrés (sobretot el PP) li aprovin un estat d’alarma fins al 9 de maig, en comptes de quedar-me més tranquil, em vaig quedar més amoïnat. No perquè jo no sàpiga, com ja sap tothom a aquestes altures, que això va per llarg, sinó pel fet mateix, perquè per poder aprovar mesures extraordinàries sense que ho acabi decidint un jutge cal un paraigua legal, i el paraigua legal és l’estat d’alarma, que permet el toc de queda o el confinament o el que calgui. El cas és que, a poc a poc, la nostra vida quotidiana està quedant limitada a la terminologia militar: estat d’alarma, toc de queda i confinament perimetral o domèstic que es veu a venir.

Perquè això també: no està gens descartat que ens confinin abans de festes, encara que només sigui els caps de setmana, per salvar tanta feina com es pugui i limitar els contactes socials, que el cap de setmana es disparen. I si no funcionés, confinament total. No ho dic per dir. Està sobre la taula. I hi està per dos motius. Un perquè als CAP i als hospitals la famosa segona onada ja els arriba fins als genolls. Si això continua així hauran de desprogramar intervencions no covid-19, amb els perjudicis que es poden imaginar per a la salut de tanta gent. I perquè els falta personal. Ens ho va dir el doctor Joan Ramon Badia, de la unitat de vigilància respiratòria del Clínic fa pocs dies:

“Necessitem una cosa molt important que no són els materials, són les persones. És a dir, si tens una habitació perfecte, un ventilador fantàstic, tens tot l’equipament que necessites, però no tens les persones capacitades per atendre aquell malalt, no tens res. I una de les coses més importants que necessitem en tots els entorns que dediquem als malalts covid és tenir totes les persones formades per atendre’ls”.

La pressió del món sanitari sobre el govern serà gran: si se’ns omplen les UCI ja ens direu d’on traiem el personal. I com gestionem el cansament.

I l’altre motiu és econòmic: estem mirant de salvar la treva psicològica i econòmica de Nadal.

A Itàlia els bars i restaurants tancaran a les 6. Gimnasos, cinemes i teatres, tancats. Volen salvar el Nadal, per recuperar una punta de consum i per no enfonsar-se encara més psicològicament.

Mentrestant, la situació econòmica empitjorarà i, espera’t, perquè de qualsevol negoci tancat per la força en pengen, directament o indirectament, moltes famílies.

En aquestes circumstàncies, dos precs. Un, als polítics. Als de Catalunya, sobretot als dos partits del Govern, no voldria sentir sentir ni una picabaralla electoralista, de cara a les eleccions previstes per al 14 de febrer. O els partits entenen que no estem per sentir-los barallar-se o deixarem d'escoltar-los. Amb els sacrificis que està fent la societat, el mínim és bona gestió i empatia en forma de serietat. I encara una altra petició, extensible a la política espanyola: feu un pacte nacional. Mostreu unitat d’acció. Govern, oposició, sindicats, patronals. Aquest és l’estat d’excepció que hauríem d’esperar. Les cues per anar a buscar menjar de beneficència es faran cada cop més llargues. La resistència té un límit. No és possible que la salut i la butxaca estiguin passant per una situació tan extraordinària i que la política es faci com sempre. És inadmissible.

I siguem responsables amb els nostres contactes.

El nostre reconeixement per als que treballen a primera línia, un record per als que pateixen, per als presos polítics, per als exiliats, i que tinguem un bon dia.