L'anàlisi d'Antoni Bassas: 'Jutges, guàrdies civils i la falta de lideratge'

Divendres a la tarda va ser en aquest plató Francesc Xavier Vila, secretari de Política Lingüística de la Generalitat, defensant l’acord a què van arribar el PSC, Esquerra, Junts i els comuns la setmana passada per evitar la sentència del 25% a les escoles tot donant entrada al castellà com a llengua d'ensenyament.

Deia Vila que s’havia intentat que “l’acord fos el millor possible en les condicions actuals”.

Perquè aquesta és la clau: les condicions actuals. I pel que fa al català, ja saben quines són les condicions actuals: la sentència de l’Estatut del 2010 va obrir la porta als recursos individuals contra la immersió, que van culminar amb la sentència del TSJC que diu que, com que la Generalitat no està garantint el dret a rebre una part de l’ensenyament en castellà, el tribunal decideix que haurà de ser un 25%. Divendres, l’últim dia per demostrar al tribunal que sí que s’ha legislat, se li presenta l’acord de què els he parlat i se li sol·licita que no demani l’execució forçosa de la sentència. Sembla que l’Estat no la demanarà, però hi ha particulars que sí que ho faran. I on hem arribat que fins i tot una associació militar, l'Associació Professional de la Guàrdia Civil, s’ha personat davant del jutge perquè s'executi la sentència del 25%, al costat d’altres associacions nacionalistes espanyoles. Una associació de la Guàrdia Civil enmig de la batalla als tribunals per l'ensenyament en català. Aquestes són “les condicions actuals” en què es debat sobre l’ensenyament a Catalunya. Quina és la resposta des del Govern i el Parlament?

La foto del pacte a quatre la van presentar quatre diputats desconeguts per a la immensa majoria. Si els quatre partits entenien que aquest era un gran acord, per què no hi eren Aragonès, Borràs, Illa i Albiach? Després ve una furibunda campanya en contra del pacte a Twitter i la desqualificació del pacte per part dels presidents Puigdemont i Torra, i Junts se’n retira.

Mentrestant, l’acord és defensat per dues il·lustres retirades de la política institucional com són Irene Rigau i Anna Simó, i per un diputat al Congrés, Joan Mena, en aquest article que veuen.

La qual cosa ens porta a preguntar-nos: en les condicions actuals, post-155, postpresó i encara amb l’exili, ¿qui li parla a la societat catalana, qui li explica per què creu que l’acord és el millor acord possible i què pretén? ¿Qui explica què es vol fer als instituts i a les escoles per respondre al canvi generacional, social, tecnològic que amenaça amb deixar el català enrere? Feia quatre mesos que els grups estaven negociant, i amb una tarda de Twitter, i enmig del silenci dels favorables al pacte, l’acord es va trencar. Tant li fa que fos un pacte “a la defensiva”, com va comentar ahir en Toni Soler; si aconsegueixes un acord prou transversal (PSC, ERC, Junts i comuns són 106 dels 135 diputats) en una matèria tan sensible com la llengua has de sortir a defensar-lo amb tot. Però tot va passant enmig de retrets interns, silencis, indissimulats interessos electorals. 

La falta de lideratge és prou visible. La divisió interna de l’independentisme fa molt de temps que és visible. La CUP està instal·lada a l’oposició, Esquerra burxa Puigdemont i el seu entorn amb els seus contactes a Rússia, i Junts és un conjunt heterogeni on passen coses com la d’aquest cap de setmana. On la consellera de Justícia, Lourdes Ciuró, opina en una entrevista a Nació Digital que si Esquerra pacta amb el PSOE a Madrid per què Junts no ha de poder pactar amb el PSC a Catalunya, i tot seguit Junts emet un comunicat en què diu que no es planteja cap pacte de govern a la Generalitat amb partits que no formin part de la majoria independentista. Una majoria que no funciona com a tal. Això només dona per a un país que va fent i encara gràcies, sense cap estímul per a la societat i molt poca grandesa.

Un record per als que ho estan patint. Que tinguem un bon dia.