L’anàlisi d’Antoni Bassas: ‘L’Estat, jutge i part’

Segueix el judici al Procés, en directe

En el moment de començar el judici contra dotze polítics, nou de presos i tres en llibertat, pensem que és oportú reiterar que estem davant d’un judici polític a presos polítics. Perquè si es jutgessin els fets amb la imparcialitat que caldria no estarien acusats de rebel·lió i, per tant, no s’haurien passat fins a setze mesos en presó preventiva. El judici és polític perquè l’Estat és part i no ha amagat mai el seu interès en ser i semblar part: recordin el president del CGPJ, Lesmes, en sessió solemne, davant del rei, parlant de la Constitució: “Cuando su artículo 2 residencia el fundamento constitucional en la indisoluble unidad de la Nación española, no lo hace a modo de frontispicio programático, sino como basamento último, nuclear e irreductible de todo el Derecho de un Estado”. És a dir, l’article més important de la Constitució és el de la unitat; sense unitat no hi ha estat de dret. Que l’Estat és part ho va deixar meridianament clar per escrit el jutge instructor Llarena en aquella interlocutòria de “la estrategia que sufrimos” i ho va evidenciar un senador del PP en aquell ‘whatsapp’ en què, referint-se al president del tribunal, Marchena, va dir: “Ponemos un presidente excepcional y controlando la sala segunda desde detrás”. L’Estat ha volgut fer un escarment, per al present i per al futur, i per això resulta una broma de mal gust que el fiscal de l’Audiència Nacional digui que allà sí que hi ha la serenitat i la imparcialitat que cal per jutjar el major Trapero, no com als jutjats de Barcelona.

I, amb tot, encara que el judici comenci amb les cartes marcades i que tota vista oral sigui un gran escenari, els encausats no poden limitar-se a fer una defensa política del seu cas. Perquè en un judici s’intenten provar fets per encaixar-los a uns tipus penals que produiran una sentència, i, eventualment, una condemna. Doncs bé, el tribunal tindrà molts problemes per provar que hi va haver rebel·lió, sedició i malversació, i encara que pot forçar la interpretació de les mateixes imatges que a les defenses els semblaran netes de tota sospita, no pot dictar qualsevol sentència perquè aquest judici no s’acabarà al Suprem, sinó al Tribunal Europeu de Drets Humans d’Estrasburg.

Un últim apunt. El judici fa més gran la distància emocional entre l’estat espanyol i bona part de la societat catalana. És un error sumat a altres errors. El judici serà una gran exhibició de la força legal de l’Estat sobre els que gosen eixamplar drets i llibertats desobeint les lleis o forçant-ne la interpretació. Si això només acaba en victòria de l’Estat, la derrota serà general.

Llibertat per a tots els empresonats, per als processats, per als exiliats.