L'anàlisi d'Antoni Bassas: 'I ara que no hi ha Jocs no invertiran en la R3?'

El Comitè Olímpic Espanyol liquida la candidatura dels Jocs del 2030. Ahir ho va comunicar a la Generalitat i aquesta tarda ho explicarà en una roda de premsa en què assenyalarà el president de l’Aragó, Javier Lambán, com a culpable del fracàs. 

Ara, doncs, que aquest projecte ha fet la fi del cagaelàstics, en fem una anàlisi.

Això és Lambán, que vol guanyar les eleccions aragoneses de l’any que ve amb el vell truc de l’anticatalanisme. Amb una diferència: que aquesta vegada, per tal de guanyar ell, fa perdre el seu país. Preguntin-ho a Osca, sobretot a les tres valls que havien d’acollir les proves: treuen foc pels queixals.

Que un president autonòmic socialista li faci això a un president espanyol socialista és de traca. Que el president espanyol no imposi la seva autoritat, també. Que el ministre d’Esports, socialista i català, no hagi dit ni piu, també. Perquè, sobretot, no es creguin això que el govern espanyol no hi té res a veure, que la candidatura la presenta el Comitè Olímpic Espanyol. Home, esclar que la presenta el COE, perquè ja sabem com van els Jocs: a cada estat hi ha un comitè olímpic nacional que es relaciona amb qui atorga els Jocs, que és el Comitè Olímpic Internacional. Ara, que una ciutat demana els Jocs amb el vistiplau i la col·laboració del govern ens ho sabem de memòria.

Però és que encara és més greu: Pedro Sánchez volia els Jocs com a part de l'Agenda del Retrobament, i Lambán se li ha carregat l’invent. És veritat, com diu avui

Joan B. Culla al seu article, que Sánchez, segueix fent de triler de la vida pública, barrejant i confonent carpetes esportives amb negociacions polítiques inexistents, i, al capdavall, practicant l’art de tirar la pilota endavant. Després de la inexistent taula de diàleg, Sánchez vol fer-nos creure a nosaltres i al món que, com que Catalunya i l'Aragó comparteixen una candidatura olímpica, Catalunya i Espanya s’han retrobat. Delirant.

Si parlem dels Jocs: els que hi estaven en contra han fet més soroll que els que hi estaven a favor. Aquest matí, la periodista de TV3 al Pirineu, Rosa Talamàs, deia que el dia que es va fer la manifestació contra els Jocs a Puigcerdà la immensa majoria de la gent no era del Pirineu, sinó que havia vingut d’altres llocs. O sigui que és ben probable que a la gent de les comarques ja els estigués bé. Perquè una cosa és que els Jocs com a excusa per invertir sigui bastant penós i una altra que es digui que els Jocs contaminen. Contamina més tota la gent de Barcelona pujant al Pirineu un cap de setmana que uns Jocs Olímpics. 

Ara, el que no s’hi val és dir: «Com que no hi haurà Jocs, la R3 Barcelona-Vic-Ripoll-La Molina-Alp-Puigcerdà-La Tour de Carol continuarà anant a la mateixa velocitat que fa 60 anys, i per via única». No hi ha dret. ¿Es pot anar per tot Espanya amb alta velocitat i aquesta línia, vital per a la mobilitat, per al desenvolupament econòmic, per a l’ecologia, continuarà igual perquè no hi ha Jocs? I el mateix es pot dir de les carreteres dels Pirineus, de l’atenció sanitària. Que depenguem d’uns Jocs per fer inversions, a part de passat de moda, és profundament injust.

I és aquí on el govern català també ha de trobar el seu lloc. Aviam, l’aposta de demanar uns Jocs ja no és audaç. Pot ser convenient, però ja no emociona. Ja no som al 1986, quan tots estàvem amb el cor encongit davant la tele perquè Samaranch pronunciés les paraules màgiques de «À la ville de Barcelona». Allò, suggerit per Samaranch, impulsat pel visionari Maragall i amb el suport incòmode de Jordi pujol i Felipe González, va ser la porta per entrar a una nova dimensió definitivament internacional de nosaltres mateixos. Ens posava davant un repte: seríem capaços d’organitzar uns Jocs? I el repte ens va unir. Però ja han passat 36 anys des d’aquell dia. Ara l’audaç és posar Catalunya al capdavant de la recerca, de l’educació de qualitat, de la mobilitat sostenible, de la inversió que no sigui de totxo i de turisme. 

El govern de la Generalitat ha corregut un risc: era perfectament conscient que Madrid faria servir els Jocs per a la seva propaganda del retrobament, però li va semblar, i està en el seu dret, que els beneficis d’uns Jocs superarien la instrumentalització política. No ha sortit bé. Al final els Jocs han estat sobreutilitzats per un tercer, Lambán, que ha convertit la candidatura del 2030 en una comèdia.

Ara és l’hora que el govern de Catalunya identifiqui projectes audaços i els tiri endavant. Amb ambició i amb audàcia.

Bon dia.