L’anàlisi d’Antoni Bassas: ‘I ara, com queda això de la independència?’

Com queda la independència amb el nou govern espanyol? Quin abast acabarà tenint “l’operació diàleg” que aquesta nou govern s’ha compromès a intentar?

L’operació té un obstacle formal: el PSOE ha repetit aquests dies que el diàleg serà dins la Constitució, o sigui que es podrà parlar de tot però difícilment s’arribarà a la proposta d’un referèndum d’independència com el d’Escòcia o el del Quebec, que és el que volen més de dos milions de catalans. Si aquest ja sabem que no serà el final, l’expectativa del diàleg baixa bastant, francament.

Però, per contra, encara que pugui semblar una contradicció, el diàleg que està a punt de començar té una virtut: que cap dels dos actors hi creu gaire, i només hi van arrossegats per l’interès. El PSOE, Pedro Sánchez, perquè sense Esquerra no hi ha govern a Espanya. Dic que és una virtut, perquè els grans acords només els poden fer els molt diferents, quan tenen un incentiu, i deunidó per al PSOE l’incentiu de seguir viu al govern espanyol. O ara és una mica valent i planta cara a la dreta amb què s'ha deixat espantar amb sospitosa facilitat, o no ho farà mai. I Esquerra té l’incentiu que en la seva estratègia d’eixamplar la base, ser el pal de paller de la política catalana i substituir d’una vegada per totes l’espai polític que ara domina Junts per Catalunya, ha decidit alentir la marxa i passar dels fets consumats a la política que fan els partits a les institucions. I ahir Esquerra es va esforçar a aparèixer el màxim de diferent possible del PSOE. Hem resumit el discurs de Montse Bassa:

Esquerra necessitava dir als seus votants, i a l’independentisme en general, que la governabilitat d’Espanya li importa un rave. D’acord, però els fets són que ara Esquerra no només seurà a la taula amb el govern espanyol, sinó que hi vol fer seure el govern de Catalunya presidit per Quim Torra. I per fer política i que aquest diàleg se sostingui almenys uns mesos i doni algun fruit, cal que el govern espanyol sigui estable. O sigui, que els sentiments personals de la germana de la consellera Bassa s’entenen, però els interessos de la diputada Bassa pesen bastant més que un rave.

Així doncs, si comença un temps nou de política a les institucions, què passa amb allò que tots vam estar d’acord que era el motor principal del Procés, què és la gent? Què passarà ara amb la mobilització popular? El carrer havia aguantat la unitat que els partits de seguida van abandonar. ¿És possible l’avenç de l’independentisme sense un carrer mobilitzat? La meva resposta és no. Un objectiu com el del referèndum, i ja no diguem el d’independència, no s’assoleix sense mobilització.

Ara bé, sí que crec que ara arriba el moment de demostrar una afirmació que tots hem fet alguna vegada, i és que el vot independentista i la reclamació de referèndum eren aquí per quedar-se. Que ja no hi haurà marxa enrere cap a l’autonomisme. Si és així, si l’independentisme és molt més que un estat d’ànim i és una convicció i és un vot consolidat, l’independentisme no necessita el carrer amb la freqüència amb què l’ha tingut fins ara i ha de donar un temps a aquest diàleg que ara diu que començarà.

Mirin-s’ho per comparació: ¿oi que els sembla ridícul sentir que Espanya es trenca perquè s’hagi fet un govern com aquest? ¿No hauria de ser igualment ridícul pensar que perquè s’obre una oportunitat de diàleg amb Espanya s’acaba la gran oportunitat de l’independentisme?

Llibertat per als presos polítics, per als processats, per als exiliats. I que tinguem un bon dia.