L'anàlisi d'Antoni Bassas: "La independència no és el projecte d'un home sol"

Ahir vaig situar el moment polític a Catalunya entre la taula de diàleg i la tornada de president Puigdemont, o sigui entre la més absoluta tebior del present i un futur sacsejador per la potència, el lideratge i la dimensió del personatge però d’abast i calendari molt inconcrets.

Avui, Lídia Heredia ha entrevistat a TV3 el president Quim Torra, i quan li ha preguntat sobre la possible tornada de Puigdemont ha recordat, senzillament, que “la independència no és el projecte d’un sol home”, en el sentit que posem que torna el president a l’exili protegit per la immunitat de ser parlamentari europeu i Espanya no el deté, es limita a interrogar-lo però el deixa en llibertat, com ha passat a Itàlia. Què en fa, l'independentisme, d’aquesta tornada? ¿Unes eleccions al Parlament? ¿Un moviment al carrer?, s’ha preguntat Torra. ¿Hi ha alguna estratègia al darrere, compartida, col·lectiva? Ara mateix no, perquè estem parlant d’un futurible inconcret i perquè entre Esquerra i Junts no hi ha cap estratègia compartida, més enllà de governar en coalició fins ves a saber quan. Ni tan sols a Junts hi ha una idea precisa del que la tornada del president a l’exili hauria de desencadenar. 

Crec que la reflexió del president Torra és útil per entendre que l'independentisme polític majoritari està en un replà, recuperant l’alè després de tots aquests anys i pensant en les eleccions municipals de l’any que ve, i que no es pot invocar la màgia d’un nom, per més imbatible que sigui, per canviar-ho tot si al costat del nom no hi ha tothom. I que el primer que ho pensa, això, és el mateix president Puigdemont.

Què queda, doncs? Ja ho veuen: “Pedro Sánchez obvia les presses d’Aragonès per la taula de diàleg”. Esquerra sap que si de la pròxima reunió no en surten anuncis concrets l’escàs l'interès que desperta aquesta taula de diàleg es convertirà en escepticisme total.

La qual cosa ens porta al dia de la marmota. Demà el president Aragonès farà una conferència a Madrid. I avui publiquem una pàgina molt interessant que recull un quart de segle de conferències de presidents de la Generalitat a Madrid. Què hi han anat a dir? En el fons, el mateix. Han anat a Madrid a demanar reconeixement. Jordi Pujol va dir el 1996 que Catalunya no volia ser un land alemany i que si no hi havia reconeixement hi hauria “conflicte”. El 2003, mesos abans d’arribar a la presidència, Pasqual Maragall va vendre la reforma de l’Estatut com el “primer gran pas cap al reconeixement de l’Espanya plural”. El 2007, José Montilla va advertir a Madrid del risc de “desafecció” si no hi havia reconeixement. Els presidents Mas, Puigdemont i Torra van parlar en temps polítics molt més accelerats i quan les peticions de reconeixement havien estat substituïdes per plantejaments d’estat propi, de referèndum o d’independència.

Som aquí, un altre cop, en una conferència a Madrid, reclamant reconeixement (ara, reconeixement de la gravetat del que hem viscut) amb un recorregut de 10 anys que no és un temps perdut, però que encara està per concretar. I la concreció, com diu el president Torra, demana una unitat que no es veu enlloc. 

Un record per als exiliats i per als represaliats. I que tinguem un bon dia.