L'anàlisi d'Antoni Bassas: 'Iglesias i la comparació de Puigdemont'

Al final, anirem a votar el 30 de maig. El Govern i els partits ho van decidir perquè d’aquí quatre mesos farà menys fred, hi hauria menys contagis i molta gent vacunada. Per arribar a aquesta conclusió tan lògica, millor hauria estat no convocar-les al febrer o convocar-les i haver implementat el vot electrònic, per exemple. Els únics que s’hi han oposat són el PSC, disgustats perquè el ministre Illa transformat de la nit al dia en candidat ja no podrà fer l’efecte llampec que Pedro Sánchez i Miquel Iceta pretenien.

Una de les conseqüències de l’endarreriment és que l’indult als presos polítics que donava a entendre que concediria el govern espanyol es pot endarrerir, també, fins passat el 30 de maig.

Avui expliquem que des de la Moncloa el PSOE i el PSC creuen que la cosa més important és desviar el Procés de la precampanya electoral, que a ERC estan convençuts que si arribés l’indult seria parcial, és a dir, que els permetria sortir de la presó però en cap cas exercir de candidats. Fonts de la direcció del PSC diuen amb indignació que si “el Govern no té pressa per votar” tampoc Sánchez en té per resoldre els indults, i que els socialistes creuen que concedir els indults abans de les eleccions els “perjudicaria”.

I en aquesta avinentesa, Pablo Iglesias. Ahir el van entrevistar a La Sexta. Iglesias va deixar dos titulars. Un, que ell i els ministres de Podem s’havien adonat que “ser al govern no és ser al poder”. Hi ha tanta sinceritat com ingenuïtat en la frase. Iglesias ha descobert no tan sols els límits del poder democràtic davant el poder econòmic, així en genèric, que és un problema conegut a tot el món democràtic, sinó també les limitacions concretes del poder democràtic a Espanya, que es resumeix en el fet que la democràcia a Espanya és el que poden acceptar el PP i el PSOE; i que en matèria de monarquia, per exemple, és exactament el mateix, com vam veure la setmana passada quan el PSOE va anunciar que votaria en contra d’investigar al Congrés les targetes opaques del rei Joan Carles, tot i que, aquesta vegada, els lletrats del Congrés havien redactat un informe favorable a la investigació.

Però el segon titular farà soroll, serà d'aquells que li recordaran tota la vida:

¿Per què el rei emèrit és un fugat i Puigdemont un exiliat, que és com els hi diu a ells dos vostè?

Pablo Iglesias: "Jo no comparteixo els objectius polítics de Puigdemont, en cap cas, però si és a Brussel·les no és per haver robat diners a ningú, ni per haver volgut enriquir-se ni haver posat la mà a la butxaca de ningú, sinó per portar les seves idees polítiques a un extrem amb vies al meu entendre errònies, i que no han de ser indiferents al dret. Però d'alguna manera s'ha fotut la vida per sempre per les seves idees polítiques, que jo no comparteixo. I no crec que els seus actes com a president hagin de ser indiferents al dret. Allò de l'altre, si és veritat, posem tot el presumptament... si ha robat diners o utilitzat targetes black crec que la consideració moral és totalment diferent i em sap greu si això que dic molesta a algú".

Les comparacions històriques sempre són de mal fer. És evident que els exiliats republicans fugien d’una guerra i, en molts casos, d’una mort segura perquè Franco es va fer tips de firmar sentències de mort d’adversaris polítics innocents només per l’objectiu de “fer neteja”. Però crec que Iglesias convida a pensar en el fons dels fets: a Espanya, algú que lluita per les seves idees polítiques, convertides en majoria parlamentària i les materialitza, després d’haver-ho provat tot, veu la repressió de l’Estat, fins i tot la repressió violenta, i s’exilia perquè sap que no tindrà un judici just. I no s’equivoca.

Com diu Iglesias, Puigdemont no ha robat, ni ha matat, ni ha amagat diners a Hisenda (com sembla que sí que va fer el rei Joan Carles), sinó que va posar unes urnes perquè pogués votar tothom. I s’ha presentat davant de la justícia, l’alemanya i la belga, i aquesta última ha arribat a dir que a Espanya, un exiliat com el conseller Lluís Puig corria el risc de no veure respectat el seu dret de tenir un judici just.

Igual que el PSOE es posa en evidència quan corre a protegir el rei i demostra que no tots som iguals davant la llei, tot el govern de la Generalitat repartit entre la presó i l’exili, més Jordi Cuixart i Jordi Sànchez, van posar l’estat espanyol en evidència, sobretot en allò d'“en absència de violència es pot parlar de tot”. Ja vam veure que no.

El nostre reconeixement per als que treballen a primera línia, un record per als que pateixen, per als presos polítics, per als exiliats, i que tinguem un bon dia.