L'anàlisi d'Antoni Bassas: 'El govern d'ERC s'empassa el gripau que vol el PSC'

Ja fa dies que analitzar com va la negociació dels pressupostos s’ha convertit en el més semblant a fer la narració d’una partida de pòquer. La que juguen el Govern i el PSC. I en les últimes hores hem assistit a una jugada de risc:

Esquerra s’ha hagut d’empassar la B-40. Davant la por de quedar-se sense pressupostos, el president Aragonès va ordenar votar-hi a favor. Això no és empassar-se un gripau, no. Això és empassar-se una roda de molí. Pensin que el conseller de Territori, Juli Fernández, va ser alcalde de Sabadell i sempre ha estat en contra de la B-40. I ara li tocaria firmar el conveni amb el govern espanyol per fer-la. En aquesta pàgina que firma Aleix Modes ho expliquem. La secció local d’Esquerra a Sabadell ha mostrat el seu rebuig a la cessió que ahir va fer el Govern. Illa, que també és del Vallès, sabia on podia fer més mal. Què aconseguia amb això Aragonès? Està clar: poder dir que ara el PSC ja no té cap excusa per no aprovar els comptes.

“Amb aquesta decisió ja no hi ha cap escull per no aprovar el pressupost. Ja no hi ha cap excusa per no donar suport al pressupost de la Generalitat de Catalunya per al 2023; assumeixo doncs la contradicció, el cost i el desgast polític i personal per fer avançar el país”.

Però Illa, que ha estat esperant amb paciència aquest moment que entre tots han ajudat a fabricar, sabia que ahir era el primer dels seus grans dies. Tothom estava pendent de la seva resposta. Això és el somni de qualsevol polític professional: que el futur depengui d’una paraula que estàs a punt de dir. I, esclar, Illa diu que encara no. “Es fa un pas endavant molt important, però no us puc dir avui que hi hagi un acord tancat. Som més a prop, sí. Però queda feina i punts pendents”.

El PSC té la paella pel mànec, el rellotge i l’agenda. Ha aconseguit que avui els titulars siguin “Esquerra cedeix”, “Aragonès cedeix”, “Aragonès accepta”, “Aragonès cedeix a les demandes d’Illa”.  No només això: el president havent de dir que no cessarà el seu conseller de Territori, contrari a l’obra que ara s’ha compromès a gestionar.

A veure, un cop la negociació ha començat a anar pel pedregar, Aragonès ha fet un intent, amb la intenció que fos l'últim: si tu dius que la B-40 és imprescindible perquè em donis els vots, jo accepto la B-40. I ara dona’m els vots, i si no, podré dir que ets tu qui no vol aprovar els pressupostos. I, sobretot, ha fet una jugada que la gent entén: mireu si no faig càlculs, que m’empasso el gripau però perquè hi hagi pressupostos. Sí, perquè hi hagi pressupostos, però també perquè el Govern no sigui més dèbil del que és i no anem a les municipals havent de sentir dir que hauria de convocar eleccions anticipades.

Vist com ha anat la partida, Esquerra no ha jugat bé les seves cartes. Devia pensar que si era decisiva a Madrid amb el PSOE, el PSC hauria d’actuar amb justa reciprocitat. Potser per això va refusar, amb paraules dures de Junqueras incloses, la mà del PSC. Fins i tot quan Junts ja havia marxat del Govern i havia deixat l’executiu d’Aragonès amb un suport de només 33 diputats.

El resultat és que entre Junts, que va marxar del Govern i va autorebaixar el seu protagonisme i la seva capacitat de decisió, i Esquerra, que ho ha fiat tot al indults i a la reforma del Codi Penal, i ara no té ni pressupostos ni taula de diàleg, el PSC ja torna a estar sota el focus de la centralitat política catalana. 

Això si parlem de poder. Si parlem de servei públic, la partida de pòquer continuarà dilluns. Estem a finals de gener, sense pressupost, com si tot anés tan bé. 

Bon dia.