L'anàlisi d'Antoni Bassas: 'Un govern amb dos anys de coll'

Tot sembla indicar que aquesta setmana l’acabarem amb el 132è president de la Generalitat, Pere Aragonès i Garcia.

La presidenta del Parlament, Laura Borràs comença avui la roda de consultes, presencial, amb tots els grups i demà l’acabarà amb la reunió amb Salvador Illa, del PSC. Un cop comprovat que Pere Aragonès té la majoria, convocarà el ple d’investidura del candidat d’Esquerra Republicana. Per cert, en cas que les bases de Junts votessin no a l’acord, Junts investiria igualment Pere Aragonès, però no entraria a formar govern.

I tot això perquè aquest dissabte i diumenge Pere Aragonès i Jordi Sànchez van fer una marató negociadora, en solitari,

dissabte en aquest masia de Prats de Lluçanès, a Osona, per on veiem passejar el president d’Esquerra i el secretari general de Junts, i diumenge en una de les masies més antigues d’Alella, al Maresme, Can Magarola. 

Per què ara sí que han pogut arribar a un acord i abans no? Perquè l’aritmètica és la que és, perquè quan els comuns van dir que es retiraven de les converses si Esquerra no assegurava que Junts no estaria al govern Esquerra va veure que no tenia alternativa, però sobretot, sobretot, perquè la imminència de la repetició d’eleccions posava Esquerra i Junts davant un gran fracàs. Algú pot continuar preguntant “Però això no ho sabien l’endemà del 14 de febrer? Calia esperar 90 dies per acabar tancant un acord?" A vegades cal que hagin passat els 90 dies per estar segurs que el pacte menys dolent era el que es podia aconseguir al final, quan has esgotat totes les estratègies, quan tot el que pots pedre se’t fa més evident. I per a Esquerra això era perdre la presidència; per a Junts, la cohesió interna, i, per a tos dos, el respecte d’una bona part dels seus votants perquè la repetició electoral era indefensable en un moment com aquest.

I aquí els tenim, tots dos, protagonistes d’una nova oportunitat. No són visibles ni Puigdemont ni Junqueras. El president Puigdemont ni ha estat mai a la direcció de les converses ni com a  Junts ni com a Consell per la República. A gent de Junts no se li ha posat bé que Jordi Sànchez hagi fet aquest solo final. I alhora estan contents que Junts sigui partit de govern, sobretot ara que comença. 

Uns altres que no surten a la foto però que sí que hi són és la CUP. L’estratègia no ha estat malament: la CUP serà una vigilant de la platja del govern perquè podria fer caure aquest govern d’aquí dos anys, en funció de com resulti la qüestió de confiança a què Aragonès va comprometre’s a presentar-se. Avui, una persona de l’espai cupaire em deia que l’única bona notícia és que s’evita el ridícul de les eleccions, i que ara cal evitar el ridícul següent: que no sigui un govern ridícul.

De moment, conscients de les seves limitacions, Aragonès i Sànchez han deixat sense concretar gaire l’estratègia independentista i el paper del Consell per la República. No es perdin aquest esqueix de Sí, ministre en el text de l’acord:

“Per això ens comprometem a promoure i participar en un espai de coordinació, consens i direcció estratègica col·legiada per generar consensos entre els principals actors independentistes i definir els passos compartits en tots els àmbits d’actuació rellevants (institucionals i socials) per culminar el camí cap a la República Catalana”.

El president Torra i la consellera Ponsatí han criticat la indefinició estratègica. ¿Però és més dolenta aquesta indefinició o cedir la possibilitat de governar?

Perquè els comuns i el PSC van fer ahir critiques d’ofici. Com la de Jéssica Albiach.

Junts no ha guanyat res al despatxos. Va quedar tercera, a tocar de la segona força. I sobre les conselleries que s’ha quedat, a Junts hi ha qui hauria cedit Salut de bon grat per tenir el departament d’Ensenyament, que permet fer més política, i és més ideoògic per allò de l’escola concertada. Albiach va jugar fort dient que trencava les converses i va abocar Esquerra en braços de Junts.

Aquest govern té, almenys, dos anys de coll: dos, perquè el 2023 hi haurà la qüestió de confiança, toquen eleccions municipals, hi haurà hagut indults, Esquerra haurà pogut jugar les seves cartes al Congrés, a Madrid, i perquè a la societat hi ha necessitat i desig de recuperació. I perquè aquest govern és nou sense trencar amb el passat immediat. Això sí, els viaranys de la política catalana són imprevisibles.

El nostre reconeixement per als que treballen a primera línia del covid-19, un record per als que pateixen, per als presos polítics, per als exiliats, i que tinguem un bon dia.