L'anàlisi d'Antoni Bassas: 'El futur del català i una cosa que va dir l'Àngel Casas'

“No doneu per mort el català (encara)”. Aquest és el títol de la crònica amb què avui expliquem el debat que l’Ara va celebrar ahir a la Universitat de Barcelona.

Hi van participar el Màrius Serra, l'Empar Moliner i l'Albert Pla Nualart, davant una sala plena. Per cert, entre els assistents hi havia el president Jordi Pujol.

Al debat hi va haver un consens: el català retrocedeix perquè els joves no el troben a YouTube, a les xarxes, a les plataformes televisives; perquè no és una llengua que sigui vista per millorar socialment; perquè ha perdut la imatge de ser la llengua enrotllada dels setanta i els vuitanta i s’ha convertit en una assignatura, i en la llengua de l’administració. I hi va haver dues línies. L'Albert Pla Nualart, que ha sigut durant deu anys el cap de lingüistes de l’Ara i abans ho va ser de l’Avui, va dir que sense un canvi en el marc actual el català és com aquell partit de futbol en què juguen vuit jugadors contra onze, en un camp que fa baixada contra la seva porteria i amb l’àrbitre comprat per l’equip d'onze jugadors, i que en aquestes condicions dir-li a la gent que “el català depèn de tu” és gairebé sadisme. Que a la societat catalana hi ha cada cop més “castellanopensants” que “catalanopensants” i que per aquest camí l’actitud individual de parlar i reclamar el català a tota hora no podria salvar la llengua catalana de la seva lenta desaparició.

El Màrius Serra i l'Empar Moliner van dir allò de “no estamos tan mal”. Hem assistit a l’enterrament del català moltes vegades anteriorment, no desestimem com ha augmentat el coneixement i l’ús del català aquests anys, la creativitat escrita i audiovisual, és urgent revertir la presència escassa del català allà on els més joves fan vida (de fet, la mitjana d’edat dels assistents superava els 60 anys), però que la militància lingüística tenia ple sentit (encara que sigui cansat fer d’heroi que ha de salvar res), perquè al cap i a la fi la immensa majoria de la gent que circula pel carrer l’entén, el català, i per tant mantenir-se en el català sol acabar amb la situació que l’altre t’entén o fins i tot es canvia al català. 

Pensant en aquestes coses vaig tornar cap a casa. Ahir a la nit TV3 va emetre una nit dedicada a l'Àngel Casas. Quina persona més elegant que és el Casas; quina contenció, quin sentit de l’humor més irònic i autoinfligit, quina professionalitat, quina autoexigència i, per tant, quina trajectòria. Què té a veure tot això amb el que dèiem de la llengua? Certament, a l'Àngel Casas el recordem de l’època en què hi havia tres canals, de manera que TV3 podia fer una gran feina normalitzadora de la llengua, però és que el canal actuava amb consciència cultural, d'estar fent alguna cosa més que omplir les hores d’una graella de programació, de donar continguts de prestigi, de connectar la gent amb la cultura. Del català al món. Aquesta reflexió la feia el veteraníssim rocker Miguel Ríos, a propòsit de la música, dels discos fa quaranta anys. I Casas ho remata.

Miguel Ríos: “Abans, quan et deien mira aquest disc, no anaves a delectar-te amb una obra d’art, però tenies una peça artística a les mans. Però ara la relació que hi ha amb la música és d’una forma menys emocional, menys espiritual".

Àngel Casas: “Jo crec que en el fons el que vol dir és que la música ha perdut la relació amb la cultura”.

Aquesta és la clau. Connectar la televisió amb la cultura a través de la llengua i generar, al final, una identitat. Per això TV3 era diferent. Perquè el català vinculava cultura amb risc, creativitat, modernitat, i l'associava a una llengua i, per tant, a la identitat. Un no podia quedar al marge del que fes l'Àngel Casas a la tele, o el Puyal a la tele o a les transmissions de futbol a la ràdio, o el Quim Monzó a la literatura o la ràdio, o el Pau Riba, el Llach… TV3 tenia sentit molt més enllà de la llengua. Allò havia d’haver sigut la llavor d’una autoexigència que hauria d’haver ajudat el català a ser tan imprescindible, almenys, com el castellà.

No tot ho pot la cultura. La política, la llei (el castellà és obligatori, el català és voluntari), la demografia, les campanyes contra el català; tot aquest marc és potent. De manera que cal aprofitar aquella lliçó i no abandonar la tasca, que és l’única manera que no ens abandoni l’esperança.

Un record per als exiliats i per als represaliats. I que tinguem un bon dia.