L'anàlisi d'Antoni Bassas: “Us ho farem pagar” (Biden, 2021), “Els talibans pagaran un preu” (Bush, 2001)

Segons un darrer balanç d’aquest matí mateix, els atemptats d’ahir a Kabul han matat, de moment, 85 persones: 72 civils i 13 soldats americans.

Les imatges són molt dures: aquests són els cossos dels afganesos que feien cua a la tanca de l’aeroport per embarcar-se en un avió i fugir del país. A sobre del trauma d’haver d’exiliar-se perquè, si no, els talibans et mataran i d’haver de marxar amb la canalla, venen terroristes de l’anomenat Estat Islàmic i et maten. Que el gènere humà pot produir episodis horrorosos fa molt temps que està reflexionat, però aquesta tragèdia sobre la tragèdia és d’una crueltat que t’amarga el dia des de la distància.

Per als Estats Units, 13 soldats morts en un sol dia és la pitjor pèrdua des de fa deu anys. Aquesta nit, el president Biden ha sortit a contestar:

“No ho perdonarem. No ho oblidarem. Us caçarem i us ho farem pagar. Defensarem els nostres interessos i la nostra gent amb totes les mesures que tinc al meu abast”.

Són paraules de ritual. “Us ho farem pagar”. ¿Saben què va dir el president Bush fa 20 anys, l’octubre del 2001, quan va llançar els primers atacs contra els talibans a l’Afganistan? “Els talibans pagaran un preu”. 

Saben qui ha pagat un preu? Aquí els que han pagat un preu han estat els nord-americans. Vora 2.500 morts. Han pagat més de dos bilions de dòlars per desplegar les tropes i mantenir-les i per entrenar i armar l'exèrcit afganès, que a l'hora de la veritat s’ha dissolt amb una simple bufada dels talibans. El Regne Unit s’ha gastat 40.000 milions d’euros. Alemanya, 12.500. Espanya, és a dir, nosaltres amb els nostres impostos, hem gastat 3.500 milions d’euros. A l’Afganistan han mort 96 militars espanyols, dos guàrdies civils, dos policies nacionals i dos intèrprets.  

Els Estats Units van entrar a l’Afganistan el 2001, després de l’atemptat de les Torres Bessones, a perseguir Al-Qaida i Bin Laden, protegits pels talibans, als quals un president americà, Ronald Reagan, va finançar perquè s’enfrontessin als soviètics que els havien envaït als anys 80. Avui, com si no hagués servit de res, la Xina, Qatar, Rússia o Turquia ja fan cua per ocupar l’espai que deixa Washington.

La missió nord-americana ha estat un fracàs, sostingut (20 anys) i col·lectiu (quatre presidents: Bush, Obama, Trump, Biden). Hi va haver un moment en què tu li preguntaves a un soldat nord-americà per què era a l'Afganistan i ben bé no t’ho sabia dir. I no només un soldat. El president Obama explica a les seves memòries que, “depèn amb qui parlessis, la missió dels Estats Units a l’Afganistan era acabar amb Al-Qaida o transformar el país en un estat modern”. Per tant: indefinició amb l’objectiu, militarisme, i negoci, molt negoci, d’armes, d'empreses de seguretat, de constructores, molta corrupció... Els nord-americans s’han passat dues dècades en una guerra sense una estratègia clara de sortida i marxen entre atacs del mateix terrorisme islamista que els va colpejar el 2001. Biden no hi va creure mai, en una guerra llarga, i així que ha pogut l’ha acabat, però descobrint el truc: el que han construït els Estats Units s’ha enfonsat com un decorat.

Aquesta nit, Espanya ha donat per acabada la seva missió de rescat de refugiats. El termini s’acaba dimarts. Però quan l’últim soldat estranger marxi, començarà un altre drama, el dels refugiats. Es calcula que aquest agost n’han sortit uns cent mil. Cent mil refugiats. Avui, la Mònica Bernabé, periodista de l’ARA que va viure 8 anys a l’Afganistan, explica la història de la família del Javad, que ahir va arribar a Madrid:

Els han informat que “el govern espanyol pagarà l’allotjament i la manutenció de la seva família durant els primers sis mesos, però després ells s’hauran d’espavilar sols”. “La meva dona està embarassada de dos mesos. Just quan estigui a punt de néixer la criatura, ens quedarem sense ajudes”. Li han mostrat en un mapa d’Espanya les ciutats on poden ser traslladats. Només li sonen Madrid i Barcelona. “Per a mi el més important és treballar. Ens portin on ens portin, l’únic que vull és trobar feina”.

¿Trobar feina, quan els carrers de Catalunya estan plens d’estrangers que no poden treballar d’acord amb la llei d’estrangeria? Aquest és un altre preu.

Un record pels exiliats i pels represaliats. I que tinguem un bon dia.